miradorarts.com | 18 gener, 2021
El proper 28 de gener, en un dels pisos alts del gratacels que Sotheby’s té a Manhattan, se subhasta un Botticelli.
Es tracta d’un retrat d’un noi jove i bell, que sembla inserit en una caixa de fusta. Pertany a la dècada d’entre 1470-80, quan Botticelli depura i economitza els seus retrats reforçant la imatge frontal i retallant la figura sobre un fons neutre.
El retratat –no se sap exactament qui és però s’apunta el nom de Giovanni da Medici, germà de Llorenç el Magnífic– mira directament a l’espectador com un jove model d’avui miraria, segur i etern, a càmera. Els ulls clars amb els que ens interroga contrasten amb el cabell daurat tirant a vermell, strawbery blonde diuen acuradament en anglès. Sembla talment el germà de la Venus que Botticelli fa sortir d’una petxina. Rostre angèlic i androgin que destaca sobre el blau d’un cel radiant després d’una nevada. De fet, el quadre és, entre d’altres coses, una apologia de les diverses variacions del blau que culmina amb el seu vestit ja tirant a gris que anuncia l’uniforme maoista.
Porta un objecte que subjecta amb les dues mans: un petit tondo pintat sobre fusta d’un sant del Trecento, una raresa que ha portat de bòlit els especialistes. Tot i les diverses opinions sobre el perquè d’aquesta obra dins de l’obra sembla que hi ha el consens que es tracta d’una pintura del sienès Bartolomeo Bulgarini, però no se sap si va substituir un medalló pintat per Botticelli o el propi artista va optar per incorporar-hi un element anterior al seu retrat.
La procedència no pot ser millor. Ve d’una família de pedigrí, els Newborough del nord de Gal·les. Està estimada en vuitanta milions de dòlars, però possiblement superarà els cent. L’actual propietari, Sheldon Solow, no podrà assabentar-se del resultat. Amb noranta-dos anys, el novembre passat va morir. Els seus hereus hauran de decidir si amb els diners rebuts impulsen la fundació d’art que el seu pare volia endegar o els dediquen a d’altres menesters.
Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, 1494,1497.
Hi haurà una família catalana que estarà molt pendent d’aquesta venda. Es tracta dels Guardans i Cambó, que tenen un altre retrat de Botticelli, el de Michelle Marullo Tarnacota, dipositat durant molts anys al Prado i que està en venda. Només es coneixen dotze retrats de Botticelli al món, la majoria en museus i col·leccions privades. No deixa de ser un esdeveniment extraordinari que ara mateix n’hi hagi dos en venda.
Si són peces similars, per què el de Nova York s’estima en €80M i pel dels Cambó en demanen €30? El problema del retrat Cambó és que no té permís d’exportació perquè el Ministeri de Cultura el va declarar BIC (Bé d’interès Cultural) i, en conseqüència, és inexportable. Això no vol dir que, en no tenir una demanda global, el preu es devaluï dramàticament i dels seixanta milions –la imatge és menys atractiva i presenta pitjor estat de conservació que el de Nova York– en els que estava assegurat quan penjava del Prado, hagi quedat reduït a trenta i que, tot i la substancial rebaixa, amb aquest preu sigui molt difícil de trobar un client, institucional o particular, a Espanya.
L’anterior Ministre de Cultura José Guirao va declarar que el seu destí era el MNAC, el que no va dir aleshores és qui i com el pagaria. La situació és absurda i injusta per als Cambó, que es veuen lligats de mans i mànigues per vendre un Botticelli que, per cert, va ser adquirit pel patriarca, Francesc Cambó, el 1932, a un empresari berlinès, i el va tenir en un cavallet en el seu despatx durant anys.
El problema de tot plegat és la ultraproteccionista Llei de Patrimoni que tenim, del 1985, obsoleta, que no protegeix el just equilibri entre la salvaguarda del patrimoni i el lliure mercat de l’art. D’aquest assumpte, que dóna per més espai del que se suposa disposo en aquest breviari, me n’ocuparé un altre dia…
Artur Ramon
