miradorarts.com | 21.12.2020
Sempre m’ha semblat que a Madrid la Fundació March fa les millors exposicions, més enllà del Prado i el Reina Sofía.
Saben apostar per projectes que es vertebren a través d’una tesi sòlida pensada per professionals, i trien obres de qualitat. Tot bo i explicat en textos i catàlegs que soc capaç d’entendre.
De jove, als anys vuitanta, a través d’aquestes exposicions vaig descobrir Schiele, Mondrian, Klee i Motherwell, entre d’altres: un aprenentatge de la modernitat. I, darrerament, recordo haver vist les dedicades a William Morris, Semper o Lyonel Feininger. A més, les conferències onlineconformen un catàleg de les visions més diverses i riques que saben fusionar molt bé l’erudició i la divulgació, cosa del tot inusual entre nosaltres.
A Barcelona, encara als anys vuitanta, teníem les mostres de la Fundació “la Caixa” al Palau Macaya, que mantenien el mateix to que les de la March. Afortunadament, avui qui ha agafat el relleu és el CCCB. Allà vaig veure mostres mítiques com Las cases de l’ànima (1997) de Pedro Azara, Les literatures del exili (2005) de Julià Guillamon o, més recentment, les dedicades a Passolini Roma (2013) o Stanley Kubrick (2018-2019). Dissabte passat vaig passar un matí de primera viatjant per les visions animades de William Kentdrige (Johanesburg, 1955), en una de les millors mostres que he vist a la ciutat en anys. Les seves pel·lícules animades són dibuixos en moviment plens de poesia, que expliquen l’art del traç com una evolució de la idea a la forma. Un viatge ple de dubtes on l’atzar hi juga un paper fonamental.
Mai no m’ha interessat gaire l’art polititzat, i utilitzo aquest mot i no el de “polític” entenent que tot art té sempre alguna cosa de política. Polititzat vol dir que s’instrumentalitza a través de la política, que és subsidiari d’una visió ideològica del món. No entro en el discurs polititzat que pot haver-hi rere el conflicte de l’Apartheid que dibuixa Kentridge, simplement perquè el desconec. Em fixo en com corren les imatges a través del traç, com es creen i s’esborren, metàfores de la memòria. No puc deixar de mirar els grans tapissos on figures retallades, amb un ressò dels cartells soviètics d’avantguarda, es disposen sobre cartografies antigues. Em fascina el gran mural More Sweetly Play the Dance, que es troba entre les danses de la mort medievals i les ombres xineses dels modernistes. Un fris en moviment de quaranta metres de llarg que ocupa tota la segona planta del centre, una obra a mig camí entre la instal·lació artística i les arts escèniques.
L’obra de Kentridge té alguna cosa d’hipnòtica. Els ulls s’imantaven amb les seves imatges de Drawing for Projection, projecte que començà el 1989 quan començava a desmantellar-se l’Apartheid. La relació entre l’industrial miner, Soho Eckstein, i el poeta Felix Teitlebaun, alter egodel propi artista, narrada amb imatges que es van construint amb el carbonet i llapissos de color blau i que s’esborren amb la goma, dibuixos que em recorden els de Goya o Kate Kollwitz. Influència que es fa encara més evident quan veus en directe els set dibuixos originals que s’hi exposen. Un homenatge a l’inici del cinema, Méliès, per a dibuixar el pas del temps i l’estratificació de la memòria.
Una oportunitat única per descobrir aquest artista singular que ja vem veure a la mostra del MACBA de 1999, i que podrem tornar a visitar ben aviat a Lleida quan a la Plantade la Fundació Sorigué s’exposi la seva instal·lació abans citada.
En sortir, no vaig entendre per què la gent feia cues per veure fotografies velles a World Press Photo 2020, en grups concentrats d’ulls sense boques que barren el pas i no deixen veure de prop les imatges. La mostra bona és a dalt i érem quatre veient-la… Ara que no ens deixen moure’ns, veure Kentdridge és un viatge fascinant i enriquidor. No se la perdin (hi ha temps fins el 21 de febrer de 2021).
Artur Ramon
A l’imatge: William Kentridge, More Sweetly Play the Dance, 2015. Fotografia de la instal·lació. Cortesia de l’artista.
