miradorarts.com | 14.12.2020
Qualsevol crisi és un accelerador de canvis. I la pandèmia que encara estem patint va molt més enllà d’una catàstrofe sanitària: ja és un llast terrible que afecta la nostra vida, l’economia i la societat.
És aviat per saber com quedarà el paisatge després de la batalla, i no vull sumar-me al ramat dels profetes que pontifiquen sense saber res.
El 2008 vam descobrir els economistes, el 2020 els epidemiòlegs. Personatges mediàtics que han superat amb escreix els quinze minuts de glòria que els dedicava Warhol, i que han estat capaços d’eclipsar els cuiners. L’única cosa que he aprés de tot plegat és que darrera de tant de brogit no hi ha ningú que sàpiga res. Només hi ha una certesa: naveguem enmig de la tempesta, a la deriva i sense brúixola; i la calma arribarà de sobte, tal com va arribar la malvestat… Així va passar fa un segle, diguin el que diguin els nostres savis mediàtics, versions contemporànies de l’Oracle de Delfos.
En el món de l’art, que també forma part de la cultura –ho preciso perquè sembla que només ho siguin els del teatre i el cinema– el debat se centra en la dialèctica entre allò real i allò virtual. Degut a la dificultat de poder establir la relació objecte-persona –diàleg en el qual estava assentada fins ara la nostra tradició visual– la tecnologia ha aparegut per solucionar el problema com a possible substituta.
Durant el confinament van proliferar les visites virtuals als museus, els vídeos dels dealers com homes del temps tot explicant les obres, les plataformes virtuals on poder comprar aquestes obres… Tots vam caure en la nova moda. Després de l’estiu, les fires programades i ja cancel·lades van quedar reemplaçades per les fires virtuals, on els objectes s’exposaven en webs tan acurades com el catàleg d’una perfumeria de luxe. Des de setembre fins ara s’han succeït esdeveniments com Art Basel, Tefaf, Fine Arts Paris, Art Basel Miami Beach, totes online, amb molt de soroll i poques vendes. Diuen els experts que els compradors tenen menys de trenta cinc anys i aposten per a l’art contemporani. No ho sé. Crec que és una bona reacció a les subhastes que treballen des de fa anys amb una perspectiva més global, i estan en conjunt millor preparades per aquest desafiament.
Tot plegat em reafirma en el que pensava abans que comencés aquesta crisi. L’art es basa en un intercanvi físic entre els objectes passius –les obres– i nosaltres –les persones– molt difícil de reemplaçar per un simulacre virtual, per bo que aquest sigui.
De la mateixa manera que no és el mateix veure la Capella Sixtina en directe que a través de la pantalla d’un ordinador, no podem comprar certes obres sense examinar-les en directe, indagar sobre la seva autenticitat, conèixer les mides i les textures, els estats de conservació i escoltar els consells de qui ens assessora o ven. No som robots, som éssers humans; i una imatge, per bona que sigui, sempre és un mal simulacre d’un original.
Tampoc crec que el teletreball pugui reemplaçar la feina presencial en les galeries d’art, a no ser que es cobreixin així tasques molt automàtiques o numèriques que no impliquin cap interrelació amb les obres. Una galeria d’art no és Amazon. És imprescindible que, els que ens dediquem a l’art, estiguem en contacte directe amb les obres i les persones. A la pregunta, art: real o virtual? Només tinc una resposta: real, físic, palpable, enllà dels virus, la pandèmia, el polítics ullerosos i desnortats, el Procicat i la seva obsessió reguladora, els mitjans o altaveus de l’Apocalipsi, les maleïdes restriccions, les incongruències i les demagògies, i tutti quanti….
Artur Ramon
