LA VANGUARDIA | 24.11.2020
Josep Playà Maset
Un llibre dirigit per Artur Ramon fa la història del gravat català
L’art del gravat sovint ha estat poc valorat pel fet de tractarse de treballs sobre paper i perquè no entrava dins les arts majors, la pintura, l’escultura o l’arquitectura. I tot i això el gravat forma part de la història de l’art i ajuda a entendre’n l’evolució. Per reparar aquestes llacunes, i més en el cas de Catalunya, on no hi ha hagut ni un estudi exhaustiu ni una gran exposició retrospectiva, Enciclopèdia Catalana publica ara una edició de bibliòfil (mil exemplars a 999 euros) sobre L’art del gravat català, dirigida per Artur Ramon, amb la col∙laboració dels millors especialistes i una àmplia reproducció dels millors gravats.
Es tracta d’una obra coral que estudia el gravat clàssic, de les primeres xilografies a la Il∙lustració (a càrrec de Rafael Cornudella), del segle XIX i el Noucentisme (Francesc Fontbona) fins al gravat contemporani. I en
aquest últim apartat hi ha estudis puntuals sobre la modernitat (Joan M. Minguet), les edicions de Jaume Pla per a la Rosa Vera (Mercè Casanovas), el gravat a la segona meitat del segle XX (Sol Enjuanes) i el contemporani (Albert Mercadé). I es tanca el volum amb un article d’Albert Martí Palau sobre el col∙leccionisme i un altre d’Eva Vila amb un glossari que ajuda a distingir entre les diferents tècniques i instruments del gravat.
Artur Ramon, historiador de l’art i galerista, considera que “el gravat és creativitat i alquímia perquè la part creativa s’imbrica amb la qüestió tècnica, perquè el gravador no sap què passarà i l’atzar hi té un paper important”. Per això no només es parla de l’artista, sinó també del gravador, i es destaca el paper de grans especialistes com Joan Barberà.
Un altre aspecte destacat d’aquesta obra és la reivindicació del gravat català. “Marià Fortuny fs un gravat de gran qualitat tècnica i innovadora que l’equipara als grans mestres com Dürer, Goya, Rembrandt, Tiepolo o
Piranesi”, assenyala Artur Ramon. I amb ell, una altra gran figura com Xavier Nogués. Abans ja van destacar artistes com Francesc Tramulles, Francesc Domènech o Pascual Pere Moles. I ja a finals del XIX i principis del XX vindrà una eclosió amb Joaquim Sunyer, Ricard Canals, Ramon Pichot, Anglada Camarasa, Mariano Andreu, Ismael Smith o Joaquim Mir.
Els tres grans, Picasso, Miró i Dalí, no dubten a acostarse al gravat, per bé que des d’òptiques diferents. Picasso, que comença a Barcelona i té com a mestre Ricard Canals, fa fins a dues mil estampes. Miró il∙lustra fins a
288 llibres. I Dalí, després de treballs de tant de mèrit com Els chants de Maldoror, va optar per una producció massiva i descurada que li va reportar diners però també desprestigi.
En l’última etapa, desde Tàpies fins als contemporanis com Barceló, Plensa o Perajaume, el gravat continua sent una tècnica àmpliament utilitzada, també com una manera d’arribar a un mercat més ampli. Una última
sorpresa d’aquesta obra és que situa en el cànon Roser Bru, Esther Boix, Maria Girona, Amèlia Riera, Eulàlia Grau, Rosa Vives o Montserrat Gudiol, artistes més ocultes encara per una qüestió de gènere.
