Descobrir el Caravaggio perduto és el somni de tot historiador de l’art o de tot antiquari. Les possibilitats de trobar-lo en una vida professional és tan remota com que et mati un llamp o et toqui l’Euromillon. Hi ha poquíssims quadres perduts i milions de voltors amb la lupa preparada. A més no només val la intuïció sinó que després cal trobar el consens de l’atribució entre els màxims especialistes.
Mai no oblidarà Ferdinando Bologna aquell dia, en els llunyans anys cinquanta, que després d’ensenyar-li al seu mestre quan Roberto Longhi una fotografia en blanc i negre d’un quadre que representava el Martiri de santa Úrsula suggerint amb la boca petita una atribució a Caravaggio, el profesore va esbossar un somriure paternal, del qual penjava un cigarret consumint-se, i li va clavar la mirada fent que no amb el dit.
El quadre és estrany i s’allunya de la iconografia tradicional en representar santa Úrsula en el moment que el salvatge i massa pròxim rei hun li clava una fletxa al pit. Moribunda, amb el rostre gairebé de cera, intenta treure-la-hi burxant, amb les mans, a les seves entranyes. És enigmàtica la disposició teatral de les figures en una mena de desafiament de les lleis de l’espai pròpies de la pintura. L’obra va ser encarregada pel príncep Andrea Doria i realitzada el 1610, dos mesos abans de la mort de l’artista, i es va lliurar al procurador dels Dòria a Nàpols, Lanfranco Massa, qui per provar d’assecar ràpidament el quadre el va exposar al sol i com el vernís era molt gruixut es va estovar en comptes d’assecar-se, informació que coneixem per la correspondència del mateix Massa que diu que vol anar de nou “a casa de Caravaggio per saber què havia de fer perquè no s’espatllés “. Aquestes vicissituds expliquen el mal estat de conservació. El quadre va ser embarcat el 27 de maig d’aquell any i va arribar a Gènova el 18 de juny següent per ornamentar les parets del príncep. Els avatars de la història van fer la resta per convertir l’obra d’un mestre en anònima fins que una banca napolitana la va comprar el 1973 amb una atribució a Mattia Preti.
Debatent-se entre el seu instint i la seva fidelitat al mestre, Ferdinando Bologna va optar per la segona i mai no es perdonarà haver actuat així. Sobretot quan el 1974 arran del Congrés Internacional d’Estudis Caravaggistas de Bergamo, Mina Gregori, l’única dona deixebla de Longhi i avui presidenta de la seva fundació a Florència, va argumentar amb sòlids documents l’atribució tancant l’assumpte per sempre.
Artur Ramon
