Buits, silencis

La imatge en angle picat, presa ara fa 70 anys, d’André Malraux davant de les plaques fotogràfiques del seu Museu imaginari (compendi universal, el llibre de l’art o “el museu sense murs”) és la del poder de l’obra muda, d’un espai desjerarquitzat, que permet la comparació de tots els sistemes, del que és refinat al popular. També és la instantània d’alguna cosa que s’assembla, en canvi, al museu emparedat, arruïnat en la seva incompetència.

Sobre aquest aspecte, la mostra del Macba Acció! Una història provisional dels 90 és paradoxalment una atròfia, un intent frustrat del relat de l’accionisme d’aquella dècada que només pot llegir-se des del convenciment que els cinc últims anys de programació del museu barceloní no podrien acabar d’una altra manera, així, llastimant la intel·ligència. Sobrecarregada, atabalada, Acció! s’exhibeix en un moment d’impàs del nou ordre mundial, quan sembla que tot és susceptible de canviar menys l’acceptació d’un estat de futilitat cultural com el que viu la ciutat. Es pot fer pitjor? Si avui un crític d’art és incapaç d’entendre una exposició tan confusa com la del Macba, o pitjor, si amb prou feines pot recomanar un parell de mostres de museu a qui visita Barcelona, és que ja es toca la fibra ombrívola d’un cadàver en putrefacció.

En qualsevol cas, com va apuntar el novel·lista i ministre de Cultura francès (1958-1969) a Les veus del silenci, “l’important no és tant l’aura dels objectes, ni del museu, sinó la ficció que aquests creen i transmeten, ‘l’esperit de l’art’, sense importar fins a quin punt ho faci en silenci”. El silenci, el buit, és tot el que tenim i cal posar-lo a treballar.

Els primers brots apareixen en dues exposicions de galeria a Barcelona, amb un altíssim grau de materialitat que contrasta amb l’auge de la virtualitat en el museu imaginari de veritat amb cobertura mundial; el llar aparent no és el llibre, sinó internet.

A Artur Ramon, una col·lectiva reuneix obres de 18 ceramistes contemporanis, catalans o establerts. Commovedora, per l’elegància i per la cura del dispositiu (des del diàleg entre peces fins a les peanyes que les suporten), permet valorar amb una perspectiva més espiritual la terra amb relació al buit que conté. Són quatre generacions d’artistes que es desprenen del llast de la tradició per incorporar noves pràctiques i materials; no renuncien al llegat del gerro, sinó que el reinterpreten i el connecten amb la ceràmica oriental, fonamentalment la japonesa.

Tots tenen una carrera internacional, des del més innovador de la seva generació, Josep Llorens Artigas (1892-1980), Maria Bofill, Madola, Barbaformosa i Jordi Marcet (nascuts als quaranta), fins als nascuts a la segona meitat de segle: Claudi Casanovas, Carme Balada, Corrie Bain, Mia Llauder, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, Ruth Capedano… per esmentar-ne alguns. Les peces són material i referent, és a dir, el ceramista estranya o desautomatitza el fang d’acord amb un procediment (que designa l’element estilístic), sent en el buit un material que obliga l’espectador a envoltar-lo, com si fossin escultures. Són així (com els objectes surrealistes), objectes adequats al desig.

A la sala ProjecteSD, un altre esperançador “museu imaginari” confronta obres d’artistes habituals de la galeria: les escultures de Hans-Peter Feldman, la performance de Dora García, fotografies i textures de Jochen Lempert, Ana Jotta, Peter Piller, Xavier Ribas, pintures d’Isidoro Valcárcel Medina, dibuixos i objectes de Patricia Dauder i Daan van Goleen són una invitació a llegir l’art comparativament i imaginativa. Leonard Cohen va escriure a Anthem que hi ha una esquerda en tot, i que per molt ensorrament acumulat, és per aquesta escletxa per on entra la llum.