El Periódico, Natàlia Farré
Les sales d’art mantenen la seva programació habitual i sumen els rituals de la temperatura, la mascareta, el gel i la distància.
«No hem de caure en el derrotisme. Cal saber trobar, en aquest nou estat de coses, la manera de donar la volta a la situació i treure-li profit. No serà fàcil i cal treballar, però hi ha espais on agafar-se per tirar endavant». Paraula de Carlos Durán, cap visible de la Galeria Senda. Entre aquests espais hi ha el gir general pel retorn al pròxim. L’aposta pel quilòmetre zero. També en l’art. A això fa refe – rència Mònica Ramon, presidenta del gremi, ara reconvertit en Galeries d’Art de Catalunya, i co-directora de la sala Artur Ramon Art: «Hem de ser capaços de posar les galeries de moda i que tornin a ser un punt habitual de trobada entre els barcelonins ». En tornar està el quid de la qüestió. Doncs el que hem dit, fa molt, però no tant, que a Barcelona acudir a les galeries era un acte social. No s’havia de ser un expert en art ni aspirar a col·leccionista per passejar-hi. Acudir en família a la històrica Sala Gaspar o a la Sala Parés era d’allò més natural.
Apostar per allò local i també per allò digital. A la pantalla han tingut un flotador moltes galeries durant el confinament i la posterior nova normalitat. Adaptar-se o morir. La selecció natural també afecta el món de l’art. «La pandèmia s’ha viscut de molt diferent manera entre els que tenen una bona comunicació online i els que ho fien tot a la visita. Entre els que van continuar treballant i els que es van quedar bloquejats», apunta Àlex Nogueras, codirector de la galeria Nogueras Blanchard i president d’Art Barcelona, l’altra associació que agrupa les sales d’art.
Capejar el temporal
Entre les dues entitats sumen una seixantena d’agremiats. Cap ha tancat, però sí que hi ha hagut ertos. «És com en una gran tempesta, moltes vegades el barco petit pot capejar millor el temporal que el gran, que és més difícil de maniobrar». La comparació la fa Joan Anton Maragall, patró d’una de les grans, la degana Sala Parés. La seva, a més, ha notat la caiguda del turisme. «A Barcelona també hi ha un turisme cultural, que estima l’art i es mou per les galeries». A més a més, la Sala Parés ha de lidiar amb el desert en el qual s’ha convertit el Gòtic sense forans i amb un munt de persianes abaixades.
L’aversió, i de vegades impossibilitat, del personal a viatjar i la por de les aglomeracions també han colpejat les galeries. Moltes fires s’han suspès, i moltes sales de Barcelona nodreixen part del seu negoci en les fires.
Tot i que el mercat internacional resisteix: «Segueix viu perquè molts països no estan tan malament com estem nosaltres i porten la pandèmia amb més naturalitat, de manera que els col·leccionistes d’aquests països
no tenen la pressió i l’angoixa existencial que es viu aquí», sosté Durán. També resisteixen els preus: «Les subhastes són les que marquen el pols i resultats i valors d’artistes consagrats, consolidats i històrics s’han preservat», afirma Jordi Mayoral, de la galeria homònima.
El que no resisteixen són les vendes, tot i que la caiguda va per barris. Hi ha galeristes que les rebaixen fins a un 70% respecte al mateix període de l’any passat, d’altres afirmen que han baixat poc. La disparitat de
percepció pot estar directament relacionada amb la discreció del sector a parlar de coses pecuniàries. Tot i que hi ha qui ho té clar: «Qui digui que la pandèmia no ens afecta és que s’ha fumat una cosa il·legal».
En el que coincideixen tots els galeristes és a mirar al futur amb el temor que ofereix la incertesa, però amb ganes de plantar cara a la situació. A l’estil Winston Churchill. Durant la segona guerra mundial i en un
context amb problemes per proveir l’Exèrcit britànic, el Consell de Ministres va proposar al premier més famós de la història retallar (o eliminar) el pressupost de Cultura per reassignarlo al Ministeri de Guerra. Churchill ho va tenir clar: «Si sacrifiquem la nostra cultura, ¿algú em pot explicar per què fem la guerra?». I en això estan els galeristes: a salvar-se ells i l’art. No en va de la seva traça depèn tot un ecosistema creatiu.
La consigna dels galeristes és seguir endavant com en qualsevol altra temporada. De manera que hi haurà obertura sense estar-se de res, la Barcelona Gallery Weekend (el cap de setmana del 17 al 20 de setembre) i ja hi ha exposicions en marxa. «Hi ha ganes de cultura. Les coses han canviat, la gent ara valora més el que té a casa», apunta Carlos Duran, de la galeria Senda. I els fets li donen la raó. O els hi van donar dijous passat. El dia en qüestió hi va haver inauguració. I cues. Una cosa prou difícil en el context local. Però allà hi havia les vives composicions de Peter Halley i les lleugeres escultures de Carla Casacales esperant pacientment ser vistes pel públic que esperava gel en mà, mascareta en boca i distància en cos.
El mateix protocol es va seguir a la Sala Parés on, també dijous, debutaven Gorka García Herrera i el seu Ad Aeternum, una fantàstica sèrie pictòrica sobre les nombroses propostes utòpiques de l’ésser humà i el seu reflex distòpic en la societat contemporània. Hi va haver pintura i conversa metafísica entre l’artista, la novel·lista Cris tina Morales i el poeta Javier Vicedo Alós. I hi va haver públic. Així que deu ser cert que hi ha gana de cultura.
Però també hi ha por de sortir, o això temen els galeristes. Així que llancen tots el mateix mantra: «Si la gent entra al súper, amb més raó hauria d’entrar en una galeria, on no es toca res, no hi ha hordes i es pot gaudir d’exposicions que obren la ment transporten emocions», defensa Àlex Nogueras. De la mateixa opinió és Joan Anton Maragall: «La cultura és segura. Les galeries i les institucions culturals no són focus de propagació. Seguim totes les mesures dictades pel Procicat de forma taxativa perquè ens hi va la vida».
La guinda de tardor
Després de la Barcelona Gallery Weekend vindran les rutes organitzades per visitar les sales d’art durant octubre i novembre. La guinda de tardor tindrà aspecte de fira i festival Loop. L’esdeveniment internacional més important del videoart mantindrà la seva agenda presencial fins a l’últim moment. Passar a una trobada online és l’última opció. Tot i que reduirà convocatòria i ampliarà espai.
Aquest any la fira ocuparà el Museu d’Història de Catalunya en lloc de la planta d’un hotel. I el festival seguirà totes les mesures anti-Covid.
