30.10.2019
LA VANGUARDIA | Opinió
El poeta Àlex Susanna acaba de publicar, a Proa, un dietari esplèndid. Es diu com aquest article: no és un títol gaire original, però sí ajustadíssim a la matèria de l’obra, que es llegeix amb autèntica fruïció. “Vivim en un estat mental d’una certa penombra, i només molt de tant en tant la realitat es deixa observar amb tot detall”. En el llibre, això passa, sobretot, en les magnífiques descripcions de paisatge. Tres paisatges, en especial: el pirinenc de Queralbs, el del Penedès i el del Matarranya. Les primeres pàgines ja són una invitació al boimillor que ens ofereix l’obra: un text sobre el silenci a l’alta muntanya (“un silenci espès que no para de rajar”) i el descobriment de la vida durant l’adolescència. M’han recordat un dels títols que més estimo de Miquel Desclot, Muntanyes relegades.
El gruix de l’experiència narrada correspon a l’any 2018. Per això l’autor no s’està d’oferirnos la seva opinió sobre la política nacional recent, una visió crítica des de l’independentisme: “A vegades tinc la impressió que ens enfonsem sols”. Són dies d’“acarnissament, vexació, humiliació” per als que sostenim que la Constitució espanyola no és un text sagrat. Susanna tampoc no s’està de plànyer el paper sovint irrellevant que polítics i gestors reserven a la cultura; i no sols aquí, sinó fins i tot en països de gran tradició cultural com França.
Hi ha sucoses reflexions sobre menjar i, encara més, sobre vins. Sobre pintura i art en general. Sobre el misteri de la veu poètica. M’agrada la relectura que fa de J.V. Foix i la lectura de Basho. Deretratats, n’hi ha un munt: J.F. Yvars, Màrius Sampere, Robert Saladrigas, Miquel Barceló, Antoni Cayrol, Artur Ramon… I el pare de l’autor, en les seves hores postremes. Valuoses aportacions sobre els estils de Foix i Dalí, que volien “que allò que ens pot semblar més irreal ens convenci de la seva raó de ser”. O sobre el fred de peus de Pla davant Sagarra i Gaziel. La meva predilecció, però, es decanta pels apunts del natural. Com és ara un text sobre les diverses qualitats del verd o dos sobre la neu. O aquest, en què les dues gosses del poeta es llancen a una bassa: “L’una ho fa amb l’energia desbocada d’un adolescent […] i l’altra de manera sigil∙losa i delicada, no fos que prengués mal”.
Jordi Llavina
