La ciutat conserva molt del paisatge real i emocional que omplen les obres de l’artista malagueny, però seguir el seu rastre és difícil ja que no hi ha placa, faristol o rètol oficial que ho indiqui.
“Allà és on va començar tot… allà és on vaig comprendre fins on podia arribar…”. Allà és Barcelona. I qui subscriu, la frase un dels més grans, si no el més gran, artista del segle XX. Pablo Picasso. Va revolucionar l’art sense deixar de mirar els clàssics. Va trencar amb l’academicisme després de menjar i regurgitar elevat a la màxima potència el millor dels mestres que el van precedir. Seu és el cubisme. I seus són el ceptre de la genialitat i del mercat. El primer no es discuteix, el segon és un fet. Allà hi ha ‘Les dones d’Alger’, rècord de venda en subhasta fins que l’atribuït a Da Vinci ‘Salvator Mundi’ li va robar la cartera el 2017.
El que va ser pintor, escultor, gravador, dibuixant, ceramista…, el que va ser (per a molts) el millor artista i el més complet de l’última centúria es va formar a Barcelona, a la Llotja. A Barcelona va decidir ubicar el seu museu, l’únic que va crear en vida i per exprés desig seu. A Barcelona va conèixer els que serien els seus millors amics. I a Barcelona va donar una part important del seu llegat: ‘L’arlequí’, el 1919; la sèrie completa de ‘Las Meninas’, el 1968; una col·lecció de ceràmiques, el 1957; un exemplar de cada gravat que va fer des del 1968 fins a la seva mort, i el fons familiar (més de 1.000 peces), el 1970. Una generositat (potser) no recompensada.
No recompensada i poc explotada. És cert que hi ha un carrer a ell dedicat i que el seu museu penja de l’ajuntament. Però poca cosa més. Impossible seguir les seves empremtes per la ciutat. I n’hi ha. Aquí va viure des del 1895, quan va arribar amb a penes 14 anys, fins que es va instal·lar a París, el 1904. Aquí va descobrir la modernitat. Aquí va fer la seva primera exposició. I aquí va pintar ‘Ciència i caritat’, ‘La Vie’ i ‘La Celestina’. Peces que no van revolucionar l’art com sí que ho va fer ‘Les senyoretes del carrer d’Avinyó’, però és que el quadre que va trencar amb la tradició també es va gestar (tot i que no va pintar) a Barcelona. Conegut és (i ratificat per Picasso) que les senyoretes no eren de la localitat francesa que dona nom a l’oli sinó de molt més a prop, del carrer d’Avinyó, on el geni malagueny va freqüentar algun bordell.
Els originals dels originals
En el Bateau-Lavoir de París, on va culminar la tela, llueix un plafó que ho explica. Al carrer d’Avinyó no hi llueix res. Igual que no hi ha faristol, placa o indicador oficial en cap de les geografies, físiques o sentimentals, existents o desaparegudes, de Picasso a la ciutat. “Les plaques històriques que expliquen el succeït als llocs són una tradició molt francesa, especialment a París, que aquí, lamentablement, no hi ha”, apunta l’historiador i galerista Artur Ramon. Així que la pregunta és obligada: ¿Està en deute Barcelona amb Picasso? És més: ¿hauria la ciutat de dedicar-li una ruta, o com a mínim homenatjar-lo amb plafons que permetessin seguir els seus passos? “Seria un valor afegit al patrimoni. Amb pocs diners i ben museïtzat podrien aflorar molts relats”, afirma Eduard Vallès, doctor en Història de l’Art i expert picassià. De la mateixa opinió és el també doctor Francesc Fontbona, que advoca per ampliar la senyalètica ja existent a Barcelona: “Si a la plaça de Lesseps estan gravats els noms de totes aquelles persones que l’han fet possible, hauria de ser relativament senzill recordar amb una placa que al carrer de la Mercè, ara plaça de la Mercè, va residir Picasso durant els seus anys a la ciutat”.
No en va Barcelona i Picasso són un binomi indissociable. Va arribar “en un moment d’eclosió de talent a la ciutat irrepetible, un moment en què convivien la vella generació de modernistes i els joves pintors”, afirma Ramon. Però hi ha més motius per seguir els passos de Picasso: “Barcelona manté els originals dels originals de les seves obres. Encara conserva molt de l’aroma i els espais picassians. El seu rastre és molt evident a nivell físic, edificis i paisatges, i quant a espais de memòria, llocs que ja han desaparegut”, reflexiona Vallès. De manera que recórrer la geografia picassiana de la ciutat pot ser tan llarga i tan variada com tingui la imaginació.
La zona zero picassiana
El mateix es pot buscar a Picasso a través dels companys que el van homenatjar: Gargallo i els baix relleus que va realitzar a la façana del cine (llavors teatre) Bosque, com a partir de l’obra del malagueny: el 1962, Picasso va decorar el fris de la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Es pot, però no és fàcil si no es coneix. El que hem dit, ni un faristol, placa o indicador oficial que doni pistes. Sí que les dona Vallès, que tant parla dels espais pintats (de la catedral a Sant Pau del Camp passant per Santa Maria del Mar) que dels espais desapareguts però retinguts pel pinzell del malagueny (el Torín o el Palau de Belles Arts), sense oblidar, per descomptat, els espais viscuts.
I entre aquests últims hi ha la zona zero de la ruta (absent) de la Barcelona picassiana: Els Quatre Gats, el local fundat per Pere Romeu a l’estil Le Chat Noir parisenc. Allà va realitzar la seva primera exposició en solitari, el 1900, quan encara no era ningú: “els visitants són pocs i no molt escollits”, explica Jaume Sabartés en les seves memòries; i l’espai li va anticipar la modernitat parisenca. “Era molt jove i encara s’estava formant, a Els Quatre Gats veia els artistes que anaven i tornaven de París. El local també és important perquè és on va establir un cercle d’amistats que, en part, va conservar tota la vida. I a més li va permetre relacionar-se amb la generació sènior, la de Rusiñol i Casas,” explica Vallès, que recorda que la mostra va servir perquè els modernistes s’adonessin del seu potencial. “Poc després de l’exposició, Casas li va fer el retrat que hi ha en el MNAC, que l’incorporés a la seva galeria iconogràfica indica que va intuir el seu talent”, afegeix Vallès.
De l’Hotel Ranzini a l’Hotel The Serras
L’última llarga estada de Picasso a la ciutat també mereix una parada. Va ser el 1917, del juny al novembre, quan va venir amb els Ballets Russos de Serge de Diaghilev perseguint la que després seria la seva dona, Olga Khokhlova. Aquesta s’allotjava a l’Hotel Ranzini i des de la finestra de l’habitació de la seva estimada va pintar el paisatge que observava, com l’oli ‘El passeig de Colom’, que custodia el Museu Picasso, que és al carrer de Montcada perquè de totes les ubicacions possibles aquesta era la més propera al paisatge de la seva joventut.
No queden lluny els estudis més emblemàtics que es conserven del geni, als carrers Nou de la Rambla, Plata i Comerç. En aquest últim va estar porta amb porta amb Nonell i allà va concebre ‘La Celestina’; al carrer Plata va debutar en això de tenir taller, el 1896. El compartia amb Manuel Pallarès i des del seu terrat va plasmar la Barcelona d’abans. A més, de les seves parets va penjar la seva primera gran obra: ‘Ciència i caritat’. Aquí sí que hi ha placa, la que han posat els seus nous ocupants, l’Hotel The Serras.
L’atmosfera d’una època
Però llançar-se després dels passos de Picasso a Barcelona no és només trepitjar els llocs que encara perduren, és molt més: “La memòria picassiana a Barcelona va més enllà dels espais físics representats o no a les seves pintures. És recordar l’atmosfera d’una època, els personatges i tipus populars que va retratar”, afirma Vallès. Són exemple d’això les peces ‘Cafè concert al Paral·lel’, ‘Dona morta’ i ‘La celestina’. El tema de la primera queda clar amb el títol. La segona i l’última tenen història. El retrat d’una difunta obeeix a la impressió que li va produir una visita a El Corralet, el departament anatòmic de l’antic Hospital de la Santa Creu. Mentre que ‘La celestina’ és el retrat de Carlota Valdivia, la ‘madame’ del prostíbul que hi havia al costat de l’Eden Concert, tots dos a la Rambla i tots dos freqüentats per Picasso i els seus amics.
Llançar-se després dels passos de Picasso a Barcelona és també recórrer espais desapareguts però que van ser capitals en la seva formació, com la torre d’estiueig de l’escultor Emili Fontbona al carrer de Pàdua, on el malagueny va modelar la seva primera figura assessorat pel seu amic; i el seu estudi de la Riera de Sant Joan, carrer sepultat sota la Via Laietana però immortalitzat pel geni a ‘Nocturn barceloní’. També espais perduts que van formar part del seu ecosistema vital: el Torín i el Palau de Belles Arts. No és cap secret que Picasso era un aficionat als toros i al Torín, la primera plaça de toros que va tenir Barcelona, va passar llargues tardes. La plaça va passar a millor vida el 1923, abans, el 1900, el pintor la va immortalitzar en una de les seves teles menys picassianes i amb més tipisme de totes les que va realitzar. Tampoc queda rastre del Palau de Belles Arts, el primer museu municipal i el primer lloc on Picasso va exposar una obra: ‘La primera comunió’ (en l’Exposició Provincial de Belles Arts del 1896), i un dels últims a sortir del seu pinzell des del seu taller del carrer de Comerç.
Tornar amb la imaginació
I llançar-se després dels passos de Picasso a Barcelona és descobrir que mai es va oblidar de la ciutat. La seva última visita va ser l’octubre del 1934, quan va visitar el Museu Nacional d’Art, després, que se sàpiga, ja no hi va tornar ja que afirmava que no volia fer-ho mentre hi hagués dictadura. Però on no podia arribar el seu físic, arribava la seva imaginació: del 1968 és l’aiguafort en el qual s’autoretrata fotografiant la font de Canaletes. Barcelona i Picasso, indissociables.
