Vilaweb | 05.07.2019
No fa gaire vaig trobar en un llibre d’Artur Ramon una frase que em va arribar a l’ànima: “L’obra d’art és la instantània que ha quedat d’un món perdut, el retrat d’una cultura que va existir”. Caram… ‘un món perdut’, ‘una cultura que va existir’ (i que, per tant, ja ha desaparegut).
¿Quantes vegades dec haver pensat una cosa similar mentre visitava una església o un museu i contemplava obres el significat de les quals encara podia interpretar gràcies als coneixements que em va aportar aquella assignatura de quan jo anava a l’escola que es deia ‘Història Sagrada’? D’aquí a quinze o vint anys, però, ¿qui estarà en condicions d’entendre què ens expliquen la majoria d’obres d’art clàssiques que hi ha a les pinacoteques?
Ens agradarà més o menys, però és evident que la cultura religiosa ha deixat la seva petja en una gran quantitat de referències que, encara que no s’entenguin, ens envolten encara avui, quan sembla que d’aquella assignatura que vàrem estudiar els de la meva generació no queda gairebé cap reminiscència mínimament consistent en els programes escolars.
Una prova d’aquest distanciament el trobem en l’ampli repertori de frases i dites relacionades amb aquest assumpte i que, per desconeixement dels seus orígens, estem a punt de perdre definitivament. Em refereixo a expressions del tipus ‘passar el platet’, ‘fer Pasqua abans de Rams’,‘arribar a misses dites’, ‘anar d’Herodes a Pilat’ (per aproximació, hi ha qui parla d’‘anar de Rodes a Pilat’), ‘passar un calvari (o un Via Crucis)’, ‘rentar-se les mans’, ‘prendre una decisió salomònica’, ‘per a més inri’, ‘quedar fet un Ecce Homo’, ‘estar net com una patena’, ‘ser llarg com un sant Pau’, ‘a sants i a minyons no els prometis si no els dons’, ‘quan fou mort el combregaren’, ‘migdia: hora de l’Angelus’ i un munt més que em deixo al calaix. També podria parlar del ‘Jesús’ o del ‘Sant Pau’ que encara de vegades se’ns escapa quan a prop nostre algú esternuda o estossega. O de l’hàbit d’agafar un ou i resar un Credo mentre bull perquè, segons les àvies, és el temps que cal per deixar a punt un ou passat per aigua.
No me’n planyo. O, si més no, no me’n planyo més de l’estrictament necessari per una batalla que té data de caducitat: la de la meva generació (i potser la següent, la dels nostres germans petits; no més).
L’assumpte no es limita només a l’esfera religiosa. Hi ha una altra tongada de conceptes, refranys i expressions que remeten a accions quotidianes (i em centro en l’àmbit urbà, que és el que conec) que pels nostres pares eren plenes de sentit i que avui ja estan fora d’ús com la ‘terra d’escudella’ (en vaig parlar aquí), ‘anar a la plaça’, ‘ser un esmolet’, ‘anar a la pentinadora’, ‘anar a l’Exposició’ (referint-se a Montjuïc, en vaig parlar fa tretze anys en aquest apunt), ‘ser un Jaimito’ (nen saberut i insuportable que va protagonitzar un munt d’acudits molt populars) o ‘anar molt hot’ (referència dels anys 50 quan aquí es va començar a conèixer el jazz i, més concretament, el Hot Club de França i sobre la qual vaig parlar fa set anys en aquest apunt).
Sé que més d’un lector pensarà que em miro l’assumpte des de la banda negativa, que el llenguatge és un ens viu que es va renovant amb el pas del temps i que un comentari similar el podrien haver fet també els meus avis en relació a mi. No ho nego en absolut, però aquesta sensació de pèrdua –d’anar cap enrere i ‘perdre un llençol a cada bugada’— no me la puc treure del cap. Sobretot quan engego la ràdio, llegeixo un diari, miro la televisió o, senzillament, vaig pel carrer amb l’orella parada…
Joan Josep Isern
