The Microcosm of London (1808), gravat de la sala de subhastes Christie’s.
Us penseu que comprar art en una subhasta és fàcil?
Doncs us equivoqueu. L’Artur Ramon, que d’això en sap un niu, us dona deu consells bàsics per, com a mínim, no fer el ridícul en una subhasta d’art.
1. Els fames no haurien fer de cronopis.
Molts fames-clients creuen que la feina dels antiquaris-cronopis és molt fàcil. Van a caçar a una subhasta i surten amb la peça. El descobriment és gairebé immediat: per art de màgia treu el cap el conill des de l’interior d’un barret de copa. I llavors van els fames i, portats per aquesta distorsió de la realitat engendrada en la comparació i la prepotència, es disfressen de cronopis i fan una feina que no els pertany. Intrusos professionals que no volen que els cronopis guanyem ni un cèntim d’euro perquè ells són tan o més llestos que nosaltres. El problema està en que si els cronopis ens equivoquem sovint, ells tenen moltes més possibilitats de fracassar per la simple raó que no han educat encara l’ull, ni han adquirit l’experiència. Pura estadística.
2. No confondre el desig amb la realitat.
Tots somniem amb trobar el Caravaggio perdut a la segona Guerra Mundial, o descobrir en un retrat de cavaller brut que apareix en una casa antiga un meravellós Velázquez, o que en una subhasta de barri aparegui un Goya. No s’equivoquin, això passa, amb sort, un cop a la carrera d’un cronopi. Molt més complicat és que això li passi a un fama. Llavors compren a la subhasta un quadre emmascarat pels vernissos antics pensant que és una masterpiece, i quan arriba a les mans del restaurador sembla que és una còpia o un fals i es fon com un gelat en ple estiu. Els està ben merescut: que es dediquin a guanyar diners a la banca i deixin els quadres als cronopis, que d’ells vivim, força bé, però pitjor que els fames.
3. Els experts no són déus.
Cal consultar als experts, especialment als que han dedicat una vida a estudiar un artista i a no fer cas dels que certifiquen tota la història de l’art a canvi d’uns milers d’euros. Però els experts són humans, no són déus. Ells no hi eren quan l’artista va pintar el quadre i una atribució és una aproximació, un suggeriment, una idea. És bo saber què pensen, però és perillós creure’ls a ulls clucs perquè es poden equivocar portats per la fantasia que embolcalla l’ego. I si compres i després es desdiuen, tu vas a pagar la factura i a quedar-te amb l’obra; ells acostumen a mirar a una altra banda, tot xiulant. Al nostre mercat abunden els gurus visuals més que en d’altres llocs, avaladors del prestigi professional. Per què? Quan no hi ha cultura visual es necessiten guies.
4. Mira les obres dues vegades.
El meu avi em deia que cal veure les obres almenys dues vegades. Si la segona vegada t’agrada igual o més que la primera, cal comprar; si t’agrada menys deixar-la passar. En el lot que ens agrada en una subhasta és aconsellable aplicar aquest criteri. Comprar un quadre és un acte de possessió portat per l’enamorament. Cal veure les coses dues vegades, però de vegades dissimular perquè els que treballen allí són com agents del FBI i sempre t’estan espiant. Em va passar recentment. Vaig mirar un quadre amb lupa dues vegades i curiosament va pujar més del que era previsible. Ara envio espies que em passen el que veuen per Facetime, com fan els xinesos al Louvre, i així miro a través dels seus ulls però, almenys, no m’ utilitzen.
5. Mai acceptar alcohol.
En algunes cases de vendes espanyoles hi ha la curiosa tendència de donar una copeta de cava (el xampany francès és massa car) quan un entra abans que comenci la subhasta, pràctica que no he vist en d’altres cases internacionals, on no t’ofereixen ni aigua. És millor rebutjar l’alcohol, no perquè puguin fer-te un control al sortir, sinó perquè begut un licita el que no vol licitar. Et pots equivocar i comprar un tresillo alfonsí quan volies comprar una catifa persa, perquè has perdut el catàleg. O pots pagar el que no val alguna cosa. Millor abstenir-se, el licitador abstemi té més possibilitats de triomfar que el que va una mica alegre.
6. Mai seure a la primera fila.
És bo seure, o millor estar dempeus al final de la subhasta per poder tenir una vista panoràmica i veure com es desenvolupa la venda? És molt més útil aplicar la lent del gran angular que la del microscopi, quan has de veure el desenvolupament d’una venda. Una licitació és un espectacle ràpid i ple d’adrenalina, és com mirar un partit de tennis. A ningú se li acudiria seure tocant a la xarxa, és millor veure-ho tot des de la tribuna on t’adones de qui licita, contra qui, qui compra i qui s’ha fet el xulo i va de bluf, i quan arriba el moment de la veritat no aixeca la mà.
7. Esperar a licitar.
El licitador inexpert comença a licitar al principi com si tingués pressa per acabar la venda. Una subhasta és com un salm, una cadència, i no és un crit encara que voldríem que s’acabés abans i guanyéssim la peça. És millor esperar i entrar al final quan apareixen els dubtes, quan els preus es fan grans i rodons. Hom mira, comprèn el ritme de la venda, s’espera i quan entra el silenci del dubte, licita. Licitar és com practicar el sexe (renuncio a l’eufemisme carrincló i al verb groller) i amb l’edat un aprèn i domina millor els temps.
8. No aixecar la mà com si anés a agafar un taxi.
Hi ha alguns licitadors inexperts o egocèntrics (o les dues coses alhora) que liciten amb grans escarafalls i moviments de la mà. Licitar no és agafar un taxi. Es tracta d’aixecar lleument el bolígraf en plena comunicació visual amb el subhastador i fer petits moviments que ell comprendrà perfectament, però els altres no veuran. És més eficaç que irrompre com un porter d’handbol al mig de la sala. Per la forma de licitar et jutjaran i sabran si ets un cronopi professional o un fama parvenu.
9. No aixecar-se mentre es licita.
Els que no en saben, tendeixen a aixecar-se enmig d’una licitació perquè ha deixat d’interessar-los la subhasta. Els cronocopis que ens hem format a les millors sales de Mayfair, preferim sempre aixecar-nos en l’interval que hi ha entre lot i lot per no distreure la venda. És un simple recurs d’empatia i de fair play que s’agraeix. No hi ha rés més incòmode que haver-te d’aixecar per deixar passar algú quan ja estàs assegut, el qual mai et dona les gràcies. M’enerva fer-ho al cinema i al teatre, també al Camp Nou, i especialment a les més prestigioses sales de ventes locals, nacionals i internacionals.
10. No aplaudir mai.
Aplaudir en acabar una licitació és com fer-ho quan aterres: una xaronada. Millor somriure discretament (riure fort és una manera desgradablemente sonora d’aplaudir) i mirar amb admiració la princesa Katari que s’acaba de comprar un Cézanne pel que val un avió de combat F-19. Aplaudir és una manera de mostrar estupefacció o sorpresa per un fet inusual, i el cronopi professional ni s’immuta, fa veure que allò ho veu cada dia, una cosa natural, que no li impressiona, vaja. Deixem els aplaudiments pels fames i que així demostrin el que veritablement són: intrusos professionals convidats a un món que no els pertany.
