L’historiador i crític d’art Josep Casamartina sap més bé que ningú el que va costar que el MNAC organitzés una exposició d’Ismael Smith (1886-1972). Els seus responsables l’engegaven a passeig cada vegada que els presentava el projecte, brodat després d’anys d’investigació. Per Casamartina, el país li ho devia. No només perquè va ser un dels seus artistes més singulars, sinó perquè ell mateix li havia encomanat la tutela de la seva obra a mitjan anys cinquanta, poc abans del seu descens als inferns (el 1960 ingressaria en un manicomi de Nova York, d’on ja no sortiria mai més). Però el miler de peces que va donar a la Junta de Museus s’acabaria morint de fàstic a les reserves del museu de capçalera de l’art català.
El 2017, finalment, es va fer l’anhelada exposició. I va meravellar. Des de llavors, Smith és una mica menys maleït del que ho va ser en vida i tant temps després de mort. N’és també una prova, d’aquesta feliç restitució, la mostra de dibuixos, il·lustracions, gravats i escultures que presenta Palau Antiguitats fins al 31 de gener: Barcelona, París, Nova York, les tres ciutats on va forjar la seva producció artística. Però, fos on fos, sempre amb Barcelona al cor: “Mai n’hauria hagut de marxar”, va escriure en una nota autobiogràfica que recupera el diplomàtic Enrique García-Herraiz en el pròleg del catàleg (els textos del qual ha escrit Casamartina).
García-Herraiz va rebre d’un germà de Smith una altra part del seu llegat. Li va ser confiat quan era comissionat de turisme del govern espanyol a Nova York, amb el compromís que el difongués. Als Estats Units, on Ismael es va instal·lar el 1919, no n’havien volgut saber res: “el consideraven de valor zero”. García-Herraiz va engegar llavors una operació de donacions a diverses institucions, tant americanes com espanyoles i catalanes, que en diferents moments hi han anat donant valor.
D’algunes joies d’aquest fons no se n’ha desprès fins fa poc. Es tracta d’un conjunt d’un centenar de peces que les galeries barcelonines Palau Antiguitats i Clavell & Morgades Antiguitats li van adquirir conjuntament després de l’exposició del MNAC, i que ara es presenta a l’espai de la primera, al carrer de Gràcia, 1.
“És la mostra del MNAC en petit”, subratlla el galerista Albert Martí Palau, que, com a bon amant del gravat, ja n’atresorava, abans de la compra del lot de García-Herraiz, de treballs fets amb aquest procediment que Smith dominava tan bé. Els dos galeristes s’han conxorxat amb un tercer col·lega del sector per afinar els continguts: Artur Ramon, pioner en la divulgació de Smith als anys vuitanta. Ramon ha aportat una colla de guixos que va rescatar de la casa de Manuel Rius i Rius, segon marquès d’Olèrdola i fill de l’alcalde Manuel Rius i Taulet. Aquestes escultures procedien de l’estudi barceloní de l’artista, que en els seus canvis de domicili sempre deixava coses enrere, i moltes es van perdre. En aquest cas, se’n va fer càrrec Rius i Rius, que era bon amic seu i del qual la mostra exhibeix uns retrats en dibuix al costat d’uns altres que va fer del president Franklin D. Roosevelt, “qui sap si pensant a poder-los passar a escultura”, especula Casamartina. “Smith va ser un retratista excel·lent”, insisteix l’expert. I, de fet, va ser dels pocs interessos artístics que va mantenir quan a finals dels quaranta es va enderiar amb la pseudociència, obstinat a trobar una cura del càncer (la vida d’aquest creador és de pel·lícula, sí).
De la seva etapa americana, Palau Antiguitats en llueix una sèrie inèdita (aquesta sí que totalment absent en la proposta del MNAC): uns nus femenins que en la major part van quedar en l’esbós, però que així i tot (o potser precisament per això) són d’una expressivitat directa. “Smith en va crear compulsivament en les seves habituals visites als bordells de Broadway”, anota Martí Palau.
Un altre focus artístic que es manifesta per primera vegada en aquesta mostra són uns dibuixos d’il·lustració satírica procedents de l’antiga col·lecció de Joaquim Folch i Torres (que també posseeixen ara el tàndem de galeristes). En aquestes peces s’imposa l’Smith de geni modernista, una variant de l’artista que la gent d’ordre del noucentisme reivindicaria com un dels seus puntals. I això que Smith i seny són conceptes antagònics. “Dandi rematat, elegant, presumit i provocador, i fins i tot molt ambigu sexualment”, la seva obra s’impregnarà de transgressió. “Mirarà la burgesia des de dins, perquè ell en formava part, copsant-ne les delícies del bon viure però també acusant-ne trets poc afavoridors, exagerant les faccions i els posats dels protagonistes fins a ridiculitzar-los amb sarcasme”, relata Casamartina, i el cert és que a la mostra n’hi ha un bon grapat d’exemples (a uns preus, per cert, ben llaminers).
Smith ho portarà tot al seu terreny, als marges de les convencions. A Salomé, una de les seves obsessions, la representarà amb un erotisme desbordat i fins i tot cruel (en un dels seus dibuixos més impactants, el seu sexe es muta en el cap decapitat de Joan Baptista). I en les tauromàquies, els toros sempre surten vencedors: el cavall del picador acaba esbudellat i el torero, fet un colador amb tanta banya clavada.
Smith no va tenir fortuna comercial. Amb tota probabilitat se sorprendria de l’estima que darrerament sent el mercat per ell. Sort n’hi va haver que Martí Palau identifiqués fa cinc anys als Encants el seu cap esculpit d’Enric Prat de la Riba (l’hi acabaria comprant el Museu d’Història de Catalunya: no sempre les nostres institucions miren cap a un altre cantó).
El mateix galerista ha localitzat recentment a la casa d’una família una col·lecció d’ex-libris en una carpeta que conserva la carta que Smith va escriure el 1949 a la persona, de Barcelona, a la qual anava dirigit aquell conjunt de peces. En la missiva diu de manera simpàtica que ha deixat de treballar per donar pas a l’art dels nous temps, “pues hay millones de cosas artísticas muy modernas y agradables de ver”.
