EL MONESTIR de Pedralbes sempre mereix una visita, però ara hi ha un motiu de pes afegit per acostar-s’hi: l’exposició de guaixos de Charlotte Salomon (Berlin, 1917-Auschwitz, 1943) a l’antic dormitori de les religioses, una de les que cap ciutadà decent no hauria de perdre’s. Fet i fet, no se m’acudeix un millor indret per entomar el sotrac d’una exposició tan commovent com aquesta que el monestir de Pedralbes. Sentiu en l’aire que és de clausura: no hi entra res que no hi hagi d’entrar i conté grans reserves de temps i de pau. Començo visitant la capella de Sant Miquel, encabida entre els contraforts de l’absis de l’església, amb uns murals de Ferrer Bassa magnífics, que es conserven complets i gairebé intactes, reoberts al públic després d’una restauració que va durar 10 anys.
Aquestes pintures representen dos grans cicles narratius -la passió de Crist i els goigs de la mare de Déu, desglossats en vuit escenes-, i una quinzena de figures de sants als laterals: són el primer exponent a la península de la pintura italiana del trecento (és a dir, sota la influència directa d’alguns dels seus grans mestres primitius com Giotto, els germans Lorenzetti i Simone Martini: per això Artur Ramon diu al seu Museu imaginari que Ferrer Bassa és el pintor més italià d’entre els catalans). Us les mireu, us perdeu en una infinitat de detalls naturalistes prodigiosos, us deixeu embolcallar per la vivacitat del color i l’atmosfera que se’n desprèn, i sortiu lleugerament transfigurats, com si no acabéssiu de tocar de peus a terra.
A la sala del dormidor de la primera planta, però, us hi espera l’exposició de Charlotte Salomon, «Vida? o teatre?», que us retorna de cop a la realitat més punyent i torbadora: una sèrie de prop de 800 guaixos fets entre 1941 i 1942 per exorcitzar la pulsió de mort que perseguia la seva família (el 1939 l’avi li revela que la besàvia, tieta i mare seves s’han suïcidat, i poc després ho fa l’àvia amb qui justament estava vivint). Davant d’aquesta revelació i la sobtada consciència d’haver viscut enganyada es planteja la següent disjuntiva: «I es va trobar davant la pregunta de si suïcidar-se o emprendre alguna cosa extremadament excèntrica», com se’ns diu en una de les anotacions de l’obra. L’art es converteix doncs en un camí de catarsi i de salvació i la sèrie que ara tenim davant és part de l’obra resultant: més de 200 guaixos procedents del Jewish Historical Museum d’Amsterdam.
Un projecte, el seu, amb què va voler fugir d’una mort voluntària per acabar trobant-ne una de molt més infame en una cambra de gas. Estructuralment aquest conjunt de guaixos s’han de veure com fotogrames d’una pel·lícula -la seva història i la dels seus a l’ombra del nazisme-, però una pel·lícula feta de pintura, teatre, literatura i música. Una obra visceral i alhora molt mediatitzada per un munt de referències i elements ficcionals. Ras i curt: és una autobiografia dramatitzada -dividida en tres actes: pròleg, secció central i epíleg- que aspira a la condició d’obra d’art total, i així doncs plena de diàlegs, acotacions i descripcions que ens ajuden a seguir el fil de la narració, i de referències a òperes, melodies i cançons populars. Una obra que no només s’ha de veure sinó que s’ha de llegir, sentir i fins i tot escoltar: un document artístic únic de la memòria cultural de l’Europa del segle XX, l’exposició del qual hem d’agrair a l’Ajuntament de Barcelona i al seu comissari, Ricard Bru. Haver-la vist al monestir de Pedralbes encara ho fa més difícil d’oblidar.
Àlex Susanna
