El magatzem de la memòria

Aquí no hi ha relat; la poesia mai és un relat”, diu Frederic Amat (Barcelona, 1952) a propòsit de Wunderkammer , la instal·lació amb què ha transformat la galeria Artur Ramon en un gabinet de curiositats, un misteriós magatzem de la memòria on les obres de l’artista dialoguen amb antiguitats del fons de la galeria i crea un joc poètic que viatja en el temps i provoca estimulants enigmes visuals.

Què és, si no, aquella llavor de la Xina situada al costat d’una ceràmica dels noranta nascuda al taller d’Artigas, a Gallifa; aquella vanitas de cartró sobre un pedestal daurat que observa uns dibuixos de nans de Madrazo, o aquells aiguaforts de Piranesi sota els esquelets de nounats que miren des de dalt un plat amb ulls? “Sense ulls no hi ha artista”, diu Amat, que ha reciclat la gran prestatgeria que va fer servir el 2014 per a l’escenografia d’El testamento de María, de Colm Tóibín, protagonitzada per Blanca Portillo. Amat, amb una obra que transita per múltiples llenguatges (pintura, escultura, fotografia, cinema, òpera, teatre…), diu que en l’inici de tot hi va haver la consciència de l’origen de l’espai de la galeria del carrer Bailén, un antic magatzem que va convocar en la seva ment aquelles prestatgeries que abans de la seva vida teatral havien format part de la històrica botiga de teixits Ribes & Casals, que va ser el planter de nombrosos muntatges teatrals.

“Aquesta fusta, aquesta prestatgeria, és l’esquelet ideal per a un gabinet de curiositats, perquè té temps en si mateixa. Els materials tenen temps i revelen i transmeten temps. I em va semblar que les seves lleixes eren perfectes per acollir aquest diàleg de les meves obres amb les antiguitats. Hi ha zones on, si t’hi fixes, sembla que les obres mateixes han supurat sobre la fusta”, suggereix. El viatge en el temps que proposa Wunderkammer –oberta només fins al dia 25 (!)– també és un viatge en el temps del seu propi treball, que ja anuncia a l’entrada de la sala. Des del carrer es pot contemplar a l’aparador una escultura feta als anys vuitanta a Nova York a partir de cintes de colors trobades als carrers del Soho, Dansaire, que no s’havia exposat mai a Barcelona i a què ara dona una nova vida mitjançant la projecció d’un vídeo que és com una celebració de la tinta en moviment.

A les lleixes hi ha ceràmiques que tenen a veure amb les crisàlides que va exposar a La Pedrera i homenatges secrets, farcells de temps i rebutjos de cautxú que es converteixen en tresors en la imaginació de l’artista. “Què és això? Què és el que veig? El que m’interessa és aquesta pregunta. M’agradaria que fos una instal·lació d’interpel·lacions que funcionés en l’àmbit poètic”, precisa Amat, que també ensenya obra recent, una sèrie titulada Cartografies que no és cap altra cosa que un decollage en què l’atzar i el temps han anat creant mapes sobre papers d’una vella impremta.

“Què és el que veig? M’agradaria que fos una instal·lació d’interpel·lacions poètiques”

Teresa Sesé