Museu imaginari d’Artur Ramon

ÀLEX SUSANNA | 13.11.2018

Després d’uns quants assajos d’allò més suggerents, com ara Falsas sirenas son(2016), Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari (2015), Sant Jeroni penitent de Caravaggio (2014) o Nada es bello sin el azar (2012), ara l’antiquari i historiador de l’art Artur Ramon Navarro (Barcelona, 1967) ens acaba d’oferir la seva obra més arriscada, ambiciosa i personal: Les obres mestres de l’art català (Rosa dels Vents, 2018), el seu museu imaginari, en record i homenatge al d’André Malraux, en què ens proposava una agosarada i estimulant relectura de la història de l’art des del present sense atendre a cronologies, gèneres, escoles ni estils, sinó deixant que les obres dialoguin entre si, enllà del temps i de l’espai, ens interpel·lin amb total llibertat i s’ajuntin per afinitats o divergències estètiques. Un museu que actua com un doble camp de forces magnètiques: de les obres entre elles, i de les obres respecte al visitant, que passa de ser un subjecte passiu a un d’actiu i propositiu.

Una sola condició s’ha imposat Artur Ramon a l’hora d’edificar el seu museu: limitar-lo a l’art català, però cap més restricció. La història cultural de Catalunya té forma de ve baixa, ens diu l’autor: «comença amb un pic esplèndid en temps medievals, a partir de 1500 entra en declivi i no ressuscita fins a la darreria del segle XIX», amb la Primera Festa Modernista de Sitges. Ara bé, la gràcia d’aquest plantejament museístic és que justament se sostreu a les fluctuacions de la història i la rellegeix al seu aire «sense altre cànon que el del gust»: «El meu museu no és un temple ni un mausoleu; és un lloc de trobada entre les obres i les persones, i la meva obsessió és preparar com més bé millor aquest encaix físic i material sense que res l’intimidi o l’obstaculitzi». Per tant, fora senyalètica, cartel·les, guies, audioguies, i, sobretot, prohibits els mòbils! Només així podem recuperar una mirada fecunda i fer de la visita a un museu una experiència creativa i transformadora. De fet, l’objectiu amagat d’aquest llibre no és altre que el d’esperonar la visita als nostres museus i acabar provocant en el visitant les ganes de fer el seu, «aquest esplèndid museu imaginari de l’art català que tots podem construir».

Com és el d’Artur Ramon? «El meu és un museu contemporani i dinàmic que no segueix els preceptes enciclopèdics dels segles XIX i XX, sinó més aviat la idea de museu fragmentari i especialitzat, en metamorfosi constant». I què hi trobarem? A penes vint sales concebudes, però, per a l’espectador com «una gran cambra de les meravelles».

Per no restar mica de sorpresa a la visita, només desvelo allò que ens espera al vestíbul. A l’atri del museu hi trobarem la sèrie de les 23 constel·lacions de Miró (la seva resposta a la Guerra Civil, «on s’hi concentra tota la poesia i la bellesa que pot contenir el món») i, penjat al bell mig d’aquesta semirotonda, el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, una cosmogonia del segle XI que dialoga tan bé amb les Constel·lacions que, com bé diu l’autor, podrien perfectament intercanviar els seus títols.

Així comença un viatge apassionant per la història del nostre art, de vegades amb rivets detectivescos i massa sovint constatant amb dolor la manca d’una administració i unes institucions realment compromeses amb el nostre art, un col.leccionisme cada cop més absent i un mercat devaluador dels seus propis artistes.

Esperem doncs que la lectura d’aquest llibre sigui un incentiu i alhora un toc d’atenció per a tots aquells que no estan a l’alçada del seu patrimoni.

 

elmundo.es/