Ingrid Guardiola indaga en la ferida oberta que causen els dispositius tecnològics, capaços de manipular la nostra vista, mentre Artur Ramon llança un al∙legat per salvar de l’oblit obres claus de la cultura catalana
Dos assajos, Les obres mestres de l’art català, de l’antiquari i divulgador d’art Artur Ramon, i L’ull i la navalla, de la productora i realitzadora audiovisual Ingrid Guardiola, ens permeten comprendre el temps que vivim; un temps en què la tradició, d’on venim, és ignorada i la novetat, on som i cap a on anem, no s’arriba a comprendre. Al film El perro andaluz de Luis Buñuel veiem com ell mateix agafa una navalla d’afaitar i talla l’ull d’una dona, Simone Mareuil.
La imatge neix del somni, del joc, de l’ocurrència, de l’humor i es fixa en l’espectador evocant una doble idea: la poderosa força de la imatge en si mateixa, que no podrem oblidar, i la certesa que, després d’aquell tall, deixarem de veurehi. La reiteració del motiu de l’ull com a representació del voyeurisme, de l’enlluernament, de la ceguesa, del buit,en la filmografia de Buñuel ens adverteix de comportaments que han culminat al segle XXI amb el voyeurisme a través de la superfície/ finestra de les pantalles.
L’assaig culturalista d’Ingrid Guardiola (Girona, 1980) ens endinsa a comprendre com està constituïda la nova navalla que està recorrent els nostres ulls sense que arribem a adonar-nos-en. Guardiola indaga en aquesta ferida obertaque estan produint els dispositius tecnològics, capaços de manipular els nostres ulls com ho faria un expert cirurgià. La seva proposta permet recuperar llocs comuns de la crítica sobre l’impacte de la societat de la imatge. Roland Barthes, Jean Baudrillard, Theodor W. Adorno, Paul Virilio o Maurice Blanchot són protagonistes referents d’aquest assaig, citats per l’autora per establir un recorregut crític i lúcid sobre el preu que estem pagant per haver renunciat a la nostra capacitat crítica en el pla virtual. Guardiola planteja la qüestió de la servitud voluntària davant el poder dels estats, de les multinacionals de la comunicació i de les xarxes socials que estan dominant els algoritmes, la informació i fins i tot l’afany narcisista d’aquells que són aliens a aquesta realitat i es mostren a les xarxes pensant que són ells creadors d’imatges.
La força del seu relat, crític i apassionat, rau a haver estat capaç de mostrar amb precisió que vivim en un nou règim virtual autoritari i que no som plenament conscients que dia a dia augmenta i es consolida la nostra dependència. Una bona part de la població, com assenyala l’autora, està a punt de travessar la frontera que suposa passar més temps en contextos virtuals que en els reals. La denúncia es culmina oferint una sortida alliberadora a la dictadura de les imatges, de la cultura de la interfície i de la sobre exposició del jo a les xarxes que no condueix enlloc. La sortida és reprendre la nostra capacitat d’acció davant el caràcter alienador del temps virtual que se’ns ofereix com a nou paradís. Si, després de llegir l’assaig d’Ingrid Guardiola abordem la proposta de museu imaginari d’Artur Ramon (Barcelona, 1967), ens trobarem davant un altre temps cultural on l’important no és la immersió en el que està passant sinó en la nostra capacitat de contemplar el que veiem davant els nostres ulls. Dedicar temps a allò que estem mirant. Si André Malraux ens va oferir un museu imaginari del món, Artur Ramon ho fa de l’art català. L’essència d’un crític o observador de l’art no només es troba en el que diu sinó en com ho diu. És en la forma, apassionada i mesurada, d’Artur Ramon al narrar la història d’una obra i l’autor on advertim el fervor, la fe que estableix en el que ens està relatant; és la forma el que ens commou.
L’assaig/visita guiada d’Artur Ramon a través de l’art català desde l’edat mitjana fins als nostres dies és un viatge a través del temps i un decidit al∙legat per salvar de l’oblit i la indiferència tota una sèrie d’obres i autors que han construït la nostra identitat cultural. La passió d’Artur Ramon per l’art és el punt d’arrencada de tota la seva exposició. El museu que projecta està dominat pel diàleg fructífer entre el passat i el present, relacionant entre d’altres l’obra Les constel∙lacions deMiró (1939/1941) amb el Tapís de la Creació (XI); la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes de Bartomeu de Robio (segleXIV) amb La senyora Canals de Picasso (1905); l’obra Cala Sant Vicenç de Joaquim Mir (1902) amb Arrajatabla de Miquel Barceló(2009).
En el viatge que ens proposa trobem també la mirada crítica d’Artur Ramon davant la falta de sensibilitat de les institucions catalanes, al llarg de la història, perquè no han sabut, pogut o volgut conservar a Catalunya algunes de les principals obres de les quals fa referència. La crítica a les institucions se centra a no haver sabut conservar el llegat d’autors i obres que han estat oblidades, com l’encesa defensa d’Artur Ramon dels notables autoretrats de Francesc Gimeno, o que han estat poc valorades, de vegades per prejudicis, com és el cas de Josep Maria Subirachs.
Quan finalitzem la lectura de l’assaig, després de contemplar la llum prodigiosa de Joaquim Mir i la pintura primitiva moderna de Miquel Barceló, com si revisquéssim els prodigis que observa un visitant de les pintures rupestres de la cova de Lascaux, advertim que podem lluitar contra la indiferència si ens arrisquem a tornar a smirar.
