Artur Ramon Navarro
LA VANGUARDIA, Cultura|s, 29.09.2018
En la primera Conferència Mundial de Comerç i Desenvolupament celebrada a Ginebra el 1964, Alberto Ullastres, ministre espanyol, va descobrir que el comandant Ernesto Guevara, el seu homòleg cubà, s’allotjava al seu mateix hotel, l’Intercontinental. El va convidar a sopar a La Reserve, una braserie discreta als afores de la ciutat, avui convertida en el seu millor restaurant xinès. El Che va aprofitar el moment per demanarli un desig: volia visitar el Museu del Prado. Sis mesos després, el comandant va arribar a Madrid. Va sopar i va dormir a l’hotel Felipe II d’El Escorial i l’endemà, un dilluns, es va trobar el museu obert exclusivament pera ell. El va rebre el director, Francisco Javier Sánchez Canton, amb el seu cabell canós llis pentinat enrere que feia joc amb el seu somriure fals. El Che li va dir que només volia veure Las Meninas, res més. Va recórrer la gran galeria com el passadís de casa, sense mirar, mentre ressonaven els passos de plom de les seves botes. Es va posar davant el quadre i s’hi va estar una hora mirant, mut. El director dissertava amb veu de nodo mentre el Che el travessava amb els seus ulls negres d’atzabeja: no havia anat allà a escoltar sinó a mirar. Llavors va dir: “La clau del quadre és el mirall que centrifuga l’energia de l’escena”. I al cap de poca estona va rematar: “Com m’agradaria acariciar el llom d’aquest gos somnolent!”. Es va aixecar i es va acostar al quadre fins gairebé tocarlo, del seu uniforme d’oliva es retallava el sensual perfil del revòlver. Semblava que volia acariciar-lo, ensumar-lo, menjar-se’l, sabedor que la vista era un sentit insuficient davant l’obra mestra. Ja de nit,en la foscor de la seva habitació d’El Escorial, va trucar a la seva mare, com feia cada dia, per explicar li que havia vist, per primera vegada, el quadre més bonic del món. Poc podia presagiar que seria l’última.
