“Pichot sempre estava allà, però no havíem posat el focus sobre ell”

Va ser un pintor de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, la Barcelona modernista i el París de principis del segle XX. Va ser pintor i gravador, i la seva vocació artística li va venir de jove. L’ambient familiar va afavorir.

Hi havia músics i literats per casa seva, cosa que va fer que entre tots acabés relacionant-se amb un munt de gent. A Picasso el va conèixer a Barcelona, van ser amics, i després a París van coincidir i van exposar junts. París era la gran capital de l’art i ells hi van compartir els anys de bohèmia i de tirar endavant la seva carrera artística.

Era el punt de trobada entre diverses generacions. Perquè, de fet, Ramon Pichot va acabar sent un pont entre els primers modernistes, Ramon Casas i Santiago Rusiñol, que ja tenien un reconeixement, havien viatjat a París, i els que eren una mica més joves, com Isidre Nonell i Joaquim Mir, que juntament amb Ramon Pichot van formar la Colla del Safrà.

Es deien així per l’ensafranat de les seves pintures, el color groguenc. Aquest grup d’artistes que se’n van pels suburbis de Barcelona, amb una actitud d’art lliure i innovador.

La barba ja la tenien [riu]. Buscaven la modernitat. Ramon Pichot va viure des de ben jove en un ambient obert i artístic. La seva mare es va instal·lar amb els fills sola, mentre el pare treballava lluny, una cosa insòlita a l’època.

Germaine era una jove francesa, Laure Gargallo, que va tenir relació amb Pablo Picasso. Casagemas n’estava enamorat, i va intentar matar-la i finalment es va suïcidar. Pichot s’hi va casar. Vaig poder documentar a l’arxiu de París el casament, l’any 1908. En vaig trobar una foto en una col·lecció particular a França. Un arxiver francès em va posar en contacte amb una familiar de la Germaine, i vaig poder recopilar retalls de la seva història.

Recull l’essència de la seva obra, i també la seva vessant més personal, a través de làmines d’algun familiar, cartes, fotografies, retrats dels amics. He d’agrair a la família Pichot i als Marquina que m’hagin deixat veure el seu material més familiar.

Sí. Ell va morir a París el 1925, i fins al 1990 no es va fer una exposició individual de la seva obra. La va fer Artur Ramon amb una selecció de peces. I fins avui no s’havia fet cap exposició retrospectiva que agafés tota la seva trajectòria i que l’expliqués en conjunt.

És un artista que te’l vas trobant en totes les històries del modernisme, a les biografies de Picasso, de Dalí… sempre estava allà. Però tot i això, mai ningú no havia posat el focus sobre ell. Suposo que per la dificultat de trobar obra seva. El fet que hagués anat a París, i que la major part de la seva trajectòria artística la passés allà, fa que molta de la seva obra estigui a França. Han anat sortint peces a subhasta, però encara hi ha molta cosa seva allà en col·leccions privades.

Sí. Jo buscava un tema que estigués emmarcat en l’època del modernisme, del canvi de segle, que és un moment clau molt interessant, i relacionat amb la pintura i pendent de descobrir. I em van parlar d’aquest artista, molt important però amb molt poca informació sobre ell. I el vaig descobrir. La seva obra em va agradar, i com més llegia sobre ell, més m’encuriosia. Amic de Rusiñol, de Pablo Picasso, estava present a la sala dels Fauvistes, feia dibuixos de la Primera Guerra Mundial… Caram! I tot i això, no hi havia llibres sobre ell.

Jo crec que estava pendent. Estic contenta que amb l’exposició es pugui donar a conèixer.

Soc en un grup que treballa dins del programa europeu I-Media-Cities.

Estudiem films catalans des de l’origen del cinema fins a la Guerra Civil relacionats amb visions de la ciutat.

També he fet coses d’art contemporani, o barroc… Al final, quan ho coneixes i t’hi fiques de ple, t’acaba apassionant. Però que m’hagi especialitzat més en aquesta etapa, final del XIX i primeres dècades del XX, potser és perquè va ser un moment apassionant, amb l’aparició del cinema, els canvis en la pintura, l’arquitectura… Va ser un moment de l’art total.