L’Ajuntament de Barcelona ha editat un llibre gens corrent. El títol és simple, directe i definitiu, “Dalí i Barcelona” i el signa l’historiador i crític d’art Ricard Mas.
Les singularitats del llibre poden ser diverses. D’una banda el seu caràcter divulgatiu i exhaustiu, Mas repassa amb cura i una precisió quasi mèdica, la relació entre dues grans icones contemporànies, reconegudes arreu del món, la ciutat de Barcelona i el pintor empordanès Salvador Dalí. De l’altra, una edició acurada que aporta una grandiosa quantitat de material, gràfic, periodístic, biogràfic i literari i que converteixen Mas en una mena de detectiu artístic que ha rastrejat qualsevol detall que fes olor de Dalí i de Barcelona.
El llibre seria quasi un atles biogràfic, una cronologia detallada plena de material inèdit, que obre un univers nou i desconegut entre dos universos més coneguts, la ciutat i el pintor.
I si hi ha algú a qui el tema o el títol pugui espantar, pensant que es trobarà amb un tractat d’arquitectura o d’art, que s’ho tregui del cap i es disposi a capbussar-se sense cap prevenció en un llibre que és una autèntica delícia. La seva lectura és coneixement, erudició, xafarderia, relacions humanes, biografia i, en definitiva, vida, vida en majúscules i la crònica d’una relació intensa, plena de fites, topografies, sociologia i persones, que no es va trencar mai.
De fet, Ricard Mas té clar, molt clar que aquesta relació, activa i dinàmica, entre Barcelona i Dalí és una projecció brillant d’aquell afany de cridar l’atenció, de destacar, de fugir com més millor de la normalitat gris que sempre han tingut els dos protagonistes de la història, la ciutat i l’artista. L’autor és gat vell i domina els ressorts de l’interès, per això sap presentar la molta informació que aporta el llibre de manera que sigui quasi com llegir una novel·la de misteri, desitjant saber què passarà en girar la pàgina. Anècdotes, escàndols, comentaris i una munió d’excessos que eren moneda comú en qualsevol de les activitats publiques del figuerenc, es succeeixen a velocitat de vertigen.
Sorprèn i fascina la quantitat i la qualitat del material que remena Mas, que dona peu a 550 pàgines d’informacions vertiginoses que no fan cap concessió a la palla innecessària. L’autor ho toca tot sense ambigüitats, sense defugir cap temàtica. La vida sexual, les operacions, la salut, els diners, els escàndols i les polèmiques, el suposat consolador que va regalar a cadascun dels Beatles en un dinar al desaparegut Reno que l’únic que no ha pogut verificar del cert, un cartronet-agenda amb el telèfon de John Lennon, el seu voyerisme, l’amistat amb Amanda Lear, els seus restaurants preferits, les performances, les visites a diferenst indrets emblemàtics de la ciutat i, fins i tot, les seves estades a la clínica Quirón o les visites que li feia el doctor Puigverd.
Els fantàstics textos de Mas és veuen reforçats i complementats per 400 imatges provinents de fons molt diversos, les sovintejades aparicions de Dalí en les pàgines de societat dels diaris i unes 50 entrevistes amb diferents testimonis de les moltes aparicions públiques del pintor com el seu xofer, Blai Matons, el famós mentalista Uri Geller, la coneguda madame, Senyora Rius, el propietari del restaurant Via Veneto, José Monje, l’antiquari Artur Ramon, el doctor Subirana o la cantant Maruja Garrido.
I de fons, una mena de deute històric encara per complir, el fet que a Barcelona no es pugui trobar un carrer, una plaça, una escultura o un indret, dedicat a Salvador Dalí, un deute que podrien explicar, encara que no del tot, les relacions del pintor amb el regim franquista i la mala relació que tenia amb polítics com Jordi Pujol, a qui va dedicar un pet després de rebre la Medalla d’Or o declaracions públiques i polèmiques com les que va fer a favor de la pena de mort arran dels últims afusellaments del règim i aparicions lloant a Franco i al rei, que no van despertar precisament el fervor de les esquerres, tot i que Pasqual Maragall li va imposar cuita corrents i un cop mort, la Medalla d’Or de la ciutat abans no l’enterressin. En aquest sentit, Tierno Galván va ser més hàbil dedicant-li una plaça i un monument, cosa que no van fer Narcís Serra i els diferents governs socialistes que van aturar un monument previst que s’havia de situar davant la catedral, deixant que el criteri ideològic s’imposés per sobre l’indiscutible geni artístic. 
De fet, el llibre de Mas es podria considerar sense cap esforç una mena d’obra magna que permet analitzar amb detall aquesta relació de Dalí amb Barcelona però que també dona una visió ampla i acurada de personalitat del pintor, de la realitat social del moment i traça una meravellosa panoràmica d’una època. L’autor ha confessat en alguna entrevista que revistes i diaris van ser una gran font d’informació a l’hora d’establir i detectar els moviments i les accions de l’artista. En aquest sentit, Ricard Mas dibuixa una doble estructura que es belluga entre un repàs més erudit, més crític i més, diguem-ne, artístic de Dalí però també aporta aquesta part més humana, més teatral, més social dels moviments del pintor, bastint així una obra magnífica, esplèndida i gens usual, una peça imprescindible que uneix erudició, coneixement i entreteniment a parts iguals.
I per acabar, el mateix Ricard Mas ens regala la seva mirada personal al voltant del llibre:
“Dalí i Barcelona” és fruit d’una intensa però agradable recerca que m’ha servit per conèixer els testimonis d’un temps proper però oblidat. No es tractava, tan sols, de desenterrar el laberint dalinià pels carrers de Barcelona, o de fer de detectiu-arqueòleg. Això va de redescobrir els rostres encara desconeguts d’un geni infinit del qual encara tenim massa coses a aprendre“.
Gràcies, Ricard.
