En el gravat d’Alexandre de Laborde, Claustre principal del monestir de Montserrat, es veu com pengen de les voltes centrals del claustre dos cocodrils dissecats. Conten que el cocodril de la seu de Palma de Mallorca va arribar en un vaixell i es va colar pel clavegueram de la ciutat. Va aparèixer mort i va passar a decorar el sostre de la catedral gòtica abans de la gran làmpada de Gaudi. Sempre he somniat tenir-ne un penjant del meu gabinet. Un gabinet de curiositats sense un cocodril és com una casa sense gos.
A París estant, mentre fullejava la Gazette Druot em va sorprendre la imatge d’un cocodril que anunciava una subasta de trofeus de caça del ex-ciclista Roger Hassenforder a Rambouillet. Literalment la descripció del lot deia : “« Parmi la cinquantaine de ses pièces dispersées aujourd’hui, figure notre crocodile, qui doit sans doute l’amputation de sa queue à un combat dans son milieu naturel ». Els francesos son tan literaris. Com sap el catalogador que el cocodril va perdre la cua en una baralla en el seu entorn natural i no en la última mudança del ex-cicilista?. En tot cas, descarto comprar-lo: miraria a dalt i el veuria incomplert i em preguntaria on redimonis va perdre la cua. A més, les bèsties dissecades no m’acaben de convèncer: tenen un aspecte inquietant a mig camí entre de photo-finish i el rigor mortis, plenes de pols.
Retorno al meu paradís natural i entro en un restaurant de Seva per fer un mos. L’amo molt amable em porta la carta mentre em diu: “si vol pot prendre carn de cocodril, aquest és l’únic restaurant a Catalunya que en serveix”. No goso preguntar on està la bèstia o l’esquelet que és tan bell com una escultura de Louise Bourgeois.
Artur Ramon Navarro
