Santiago Rusiñol, Retrato de Miquel Utrillo
Pels volts de 1920 el meu besàvi patern, Artur Ramon i Vendrell arribava a Sitges provinent de Reus i cridat per l’activitat de la vila que transformàven tres personatges irrepetibles: Santiago Rusiñol, Charles Deering i Miquel Utrillo al voltant del projecte del Maricel. Un pintor de renom, un mil.lionari nord-americà i un activista cultural: el triàngle perfecte per a construir un projecte civilitzat. Llavors Sitges era la Blanca Subur perquè des de la creu de Ribes el blanc s’imposava contrastant amb el mar de blau intens, una vila blanca com ho son encara avui alguns pobles de les illes gregues. En canvi, avui Sitges vist des de la creu de Ribes és més rosat que blanc: la força imparable de la totxana s’ha imposat a la cal que lloava Josep Carner. Tot ha canviat. I em pregunto, que pensarien avui aquelles persones de 1920, com el pròpi Miquel Utrillo, si aixequessín el cap?. Utrillo va morir el 1934, fa setanta-cinc anys, -enguany ho celebra la vila-, estalviant-se la Guerra (In)civil.
Primerament, quedaria sorprès al veure que ara s’arriba en cotxe de Barcelona a Sitges en vint minuts, això sí pagant un peatge que equivaldria a mesos de feina dels seus temps. En arribar, constataria amb tristesa que part del millor Sitges ha estat absurdament enderrocat i quedaria parat de saber que el perquè no cal trobar-lo només en el conflicte bèl·lic sinó més aviat en l’ambició econòmica desmesurada. Buscaria sense trobar la torre de can Planas, sobre l’estació, que fou enderrocada quan un obús de la guerra va fer malbé una punta, la qual s’hagués pogut restaurar fàcilment. Avui seria la casa de lectura de Sitges, la nova Biblioteca amb un jardí que arribaria fins a l’estació i on els lectors podrien llegir embolcallats de l’olor de l’acàcia. En canvi, ara és un barri perifèric amb carrers estrets que fan pujada i cases construïdes en temps dels excesos. Miquel Utrillo quan arribava a Sitges per tren o carretera veia la torre LLopart , ara coberta de pisos i els jardins de can Planas amb arbres centenaris i les dues punxes de la torre. Contràriament, l’entrada a Sitges és un desastre amb aquestes rotondes farcides d’escultures que no es poden mirar. I la torre de can Montaner, on hi havia els Escolapis i on hi va estudiar el meu oncle Anton, fou enderrocada per fer-hi una escola d’arquitectura uniformada. I buscaria
Can Bailac, – carrer Bonaire cantonada la Ribera-, que era una meravella pels seus vitralls modernistes amb un jardí de magnòlies que omplien d’olor tot el carrer. I també buscaria tantes altres cases d’americanos que no han resistit la força immobiliària i altres cases del poble que s’ havien hagut de mirat amb lupa abans de tirar-les a terra.
A Sitges hi havia una arquitectura autònoma que valia la pena conservar i que ha quedat sepultada per l’especulació dels nous rics. A més dels patis blaus pintats per Rusiñol i les cases del centre de la vila, Utrillo recordaria aquelles cases que feien olor a xató i on hi havia patis amb arcs i al centre un pou ,voltat de flors ,que tenien un encant especial, patis que convidaven a la migdiada després d’un bon havà.
Que diria avui l’Utrillo davant dels disbarats de l’Hotel Melià i de tot el que l’envolta que fa perdre la silueta de Sitges?. Naturalment, el mal ja està fet i és irreparable. Aquell Sitges avui ha quedat sepultat sota la piqueta dels nous temps. Per sort, aquesta crisi ajudarà a aturar el desgavell i ens permetrà reflexionar. Cal que a l’Ajuntament hi fa hagi una persona independent,de bon gust i ull urbanístic de primera que no deixi passar obra nova o enderrocaments sense el seu permís . Existeix?. Em temo que no. Al menys la crisi frenarà el tsunami de tant despropòsit i ens permetrà reflexionar i preguntar-nos què hem fet.
Artur Ramon Navarro
