De la mateixa manera que podem llegir tot l’art del segle XX estudiant només Picasso, la solitud de l’home modern, la incomunicació, la tro- bem condensada en les escultures anorèctiques de Giacometti. Hi ha una fotografia que m’emociona. Es tracta de la que va copsar Henri Cartier-Bresson i ens mostra Gia- cometti creuant un carrer a París protegint- se amb l’abric alçat per sobre el cap sota la pluja: Giacometti com un Giacometti. Si ens apropem veurem que al mur hi ha una placa amb el nom del carrer: rue d’Alésia, que fa cantonada amb la d’Hippolyte-Maidron, que és on l’artista tenia el seu estudi a Montparnasse.
No hi ha en la història de l’art del segle XX un estudi d’artista més llegendari que aquest. En les quatre parets plenes de dibuixos que tan bé va copsar Brassaï que contenien els divuit metres quadrats del seu taller, Giacometti va desenvolupar tot el seu món durant quaranta anys, d’ençà que el va llogar el 1926 i fins a la seva mort, el 1966. Allà va conèixer la seva dona Annette i va dedicar centenars de dibuixos, pintures, gravats i litografies a representar els seus models i el mateix estudi. Allà va crear les escultures d’homes allargats que sempre caminen en cerca del no-res mentre les dones es queden immòbils.
Fa poc, a l’exposició Giacometti. Terrenos de juego, vaig tenir la sort d’enfrontar-me directament a un d’aquests avatars giacomettians i una lleu esgarrifança em va recórrer l’esquena quan darrere la seva mirada de bronze vaig reconèixer la desesperança d’aquest món.
