Artur Ramon Navarro
EL PUNT AVUI, 17.05.2013
Podem imaginar a través del testimoni de Plini el Vell què van sentir els ha- bitants de Pompeia quan l’agost del’any 79 aC un núvol de cendra s’apropà anunciant un flux de lava i pedra que acaba- ria sepultant la ciutat i la propera Herculà. Les imatges que ens arriben de l’11-S ens poden donar una idea del que va passar: persones com formigues corrent entre les cendres. Però la malvestat del Vesuvi –en aquells temps no sabien que era un volcà– va ser encara pitjor que la de Bin Laden i l’efecte devastador a Pompeia va ser similar al de 100.000 bombes atòmiques com les que van arrasar Hiroshima. No va quedar res, ni ningú, ni la lleu esgarrifança d’una ombra del que va ser. Un temps, un espai, la vida sus- pesa sota la terra. Pompeia és un memento mori, una vanitas en foto finish. Quan 1.700 anys després de la desgràcia els arqueòlegs portats per la curiositat de la Il·lustració la van retrobar, va renéixer el dia a dia d’una ciutat fossilitzat: les monedes que es gastaven a les tavernes i els prostíbuls, les llànties amb les quals s’il·luminaven, les joies que els guarnien, les verdures que s’anaven a menjar. Fins i tot queden les persones que són motllos de guix com les escultures de Juan Muñoz i un gos que es recargola com un quadre de Barceló. Com diu el poeta d’Alexandria, només l’art ens allibera de la mort. I contemplant els retrats dels pompeians i les escenes libidinoses ens adonem que vivien com déus. Potser per això el Vesuvi els va castigar. Una magna mostra al Museu Britànic de Londres (fins al 29 de setembre) dóna fe de tot plegat.
