Hi ha una tradició literària anglosa- xona especialitzada a escriure men- tre es mira. L’escriptura al servei de l’observació minuciosa de les obres d’art com si es tractés d’un informe científic. És un llenguatge tan precís i vigorós alhora que em recorda el de Darwin analitzant cada es- pècie per traçar una evolució. L’economia de l’anglès permet concentrar en un parell d’adjectius el que nosaltres diríem en dues frases.
Un dels millors exemples per entendre aquesta cadena que té en Ruskin un dels seus màxims exponents és John Updike [a la foto], reconegut escriptor nord-americà. S’acaba de publicar Always Looking, un bell volum il·lustrat que recull dos llibres anteriors basats en les seves crítiques artístiques. Llegint-lo he après un munt de coses. Per exemple, alguns pintors nord-americans molt notables que desconeixia, com Copley i Homer. Una manera d’entendre l’impres- sionisme a través de Monet i Degas com els pintors que ja no els interessa captar el que veuen sinó explicar el procés de construcció de la mateixa pintura, entre tants altres as- pectes que no tinc espai per comentar aquí. Però, sobretot, he après una manera d’enfocar la pintura amb la lent d’un llenguatge perfecte com una peça de gel o una pedra pre- ciosa. Malauradament, no és fàcil traslladar aquesta manera d’expressar-se a la nostra llen- gua pervertida pel llenguatge retòric de la política. Cal defu- gir paraules com: tesi, diàleg o relat –per dir-ne tres d’odio- ses–, i rellegir Pla, que és qui més s’acosta al que proposo, malgrat que l’interessava molt més la vida que l’art.
