Finalment ha pujat la temperatura i NY ja no és una nevera. Queda la neu i fa fred, tot i el sol que ens acompanya mentre passegem pel Central Park. Més enllà del Met, hi ha vida. Bé, una alternativa a la veritable vida. Uns esquirols,- rates amb cua- pugen els arbres i els turistes els fotografien emocionats. Son els mateixos que faran cues per veure el museu en un dia fotografiant-ho tot per explicar-ho quan tornin. La vida a través de la pantalla del telefòn intel·ligent que porta un tonto…Quan els nord-americans es posen cursis no hi ha ningú que els superi. Per això els hi agrada tant l’últim Renoir. Al Central Park ensopeguem amb una mole estranya, una mena de ninots de falla valenciana però en bronze. No ho he entès massa bé: representava Alicia al país de les meravelles però m’ha semblat que era un tribut als morts en alguna de les tantes guerres en les que han participat. Sigui com sigui, la cosa és molt lletja. Em recorda una escultura horrorosa que hi ha prop de la plaça de Vic: un cap gros d’un home assegut que sembla Picasso. Horripilant!!!
Dinem en una cafeteria com las dels quadres del Hopper i la llum és freda. Els plats desborden per tots els costats i el menjar és tan generós com insípid. En aquesta terra menjar és una necessitat, per a nosaltres un plaer. Amb això i amb higiene els superem de molt. No suporto aquesta idea provinciana de pensar que Nova York és la capital del món. Es una gran ciutat, sí, una metròpolis com ho son Londres o París, amb les seves virtuts i els seus defectes. Res mai no és perfecte.
Tornant a NY, hi ha però espais on vols tornar sempre. Un d’ells és la llibreria The Strand ( 12th St amb Broadway). Quatre pisos amb llibres nous i de vell. M’he firat. Si em perdo. Si no torno. Em trobaran aquí. Enllà dels darrers catàlegs de dibuixos que necessito per a la feina m’he comprat el darrer llibre de Joseph Updike, Always Looking, assaig d’art de primera amb un llenguatge precís i rigorós tot afinant l’ull, la darrera novel.la de Tom Wolfe, Back to Blood que és una crítica àcida als compradors d’art contemporani de la fira de Miami (em moro per començar-lo), i quan ja me n’anava he trobat un llibre que feia anys que buscava Andrew Wyeth, The Helga Pictures, la sèrie que el gran realista nord-americà va dedicar a la seva veïna Helga, un llibre que ja vaig tenir i em vaig veure forçat a donar a un client. Pensava que no el trobaria mai més.
Per ser diumenge ha vingut força gent a la galeria. M’he retrobat amb algun col·lega i conservadors de museu. Cada dia entenc més perquè tenen uns museus amb col·leccions tan sòlides. El sistema és perfecte. El col·leccionista compra de la mà del curator (conservador) amb la condició que o bé li acabarà donant alguna obra o diners per comprar-la o que li donarà tot quan es mori si no té successió. A més els museus poden vendre allò que els hi fa nosa als seus magatzems. I hi ha patrons seriosos que inverteixen diners en les col·leccions. Vaja, un sistema a anys llum del nostre extremadament burocratitzat, complicat, inflexible. I on els nostres patrons ho son per qüestions socials que poc tenen a veure amb l’art. En aquest sentit si que tenim molt a aprendre i a copiar.
Ara aquí son les dotze i penso que a casa son les sis. Jo soc a punt d’anar a dormir i els meus a punt de començar el dia. La meva filla de quasi cinc anys no entén que visqui en una ciutat que té el temps canviat.
No puc dormir pensant en tot plegat. M’he obsessionat en una idea. La idea de comparar ( sempre il Paragone que deia el mestre) dos retrats de monjos cartoixans que vaig veure al Met (és el que passa quan hi vius). Un de Petrus Christus, del segle XV. L’altre del jove Van Dyck (del mateix que el Prado exposa a Madrid) quan encara està molt a prop de Rubens. La primera és una pintura descriptiva, perfecte com una pedra preciosa. La segona és narrativa de pinzellades lliures, fresques, sembla un Velázquez, és quasi tan bo (això és dir molt perquè van Dyck em sembla un graó per sota de Velázquez) però aquest quadre és rodó, etern, sense temps. El mateix país i dos segles de distancia. Em quedo amb el de Van Dyck perquè s’apropa més al meu món i soc còmplice d’aquesta mirada trista d’un home entregat a Deu. Un home bo. El de Christus és repel·lent, un mestretites, un pedant que va donant lliçons, no m’agrada la seva barba bruta de caputxí, ni com escaneja la meva ànima des d’una mirada que ve de molt lluny però que he trobat sovint entre alguns dels meus esnobs col·legues internacionals. Bona nit o Bon dia.
Continuarà…
