Quan fa unes setmanes vaig rebre una notificació que havia de comparèixer el dia 1 de novembre a les 8.00 al meu col·legi electoral per fer de vocal 2, vaig pensar que havia tingut molt mala sort. En una setmana carregada de feina i viatges només em faltava haver de treballar en un dia de festa. Però, en fi, c’est la vie!, vaig pensar i em vaig dirigir puntualment a treballar de funcionari per un dia i la veritat és que la cosa no està tan malament. Em va permetre fer un exercici d’immersió entre la gent del meu barri i conèixer un munt de coses noves que, a manera de crònica resumida, passo a comentar-vos:
La primera cosa que sobta és que els que voten més contents son els més vells i els més joves: els primers perquè no van tenir durant quaranta anys (es diu aviat!) possibilitat de fer-ho i els més joves perquè tot el que es fa per primera vegada es fa amb il·lusió. Arribaven persones nascudes abans de la primera guerra mundial. Algunes amb certa agilitat i valent-se per elles mateixes i d’altres amb grans dificultats, tanta que feien patir. Son els que venen més preparats (porten la papereta dins del sobre i amb el cartró del cens i el DNI entre les dents) i ho comenten tot. A una parella que entre els dos sumaven més de cent-cinquanta anys els hi vaig dir mentre posaven la papereta dins l’urna: ja han votat. I riellers i a l’uníson em van contestar: “Al Montilla”. Coses que passen quan no vas fi d’orella. Altres m’explicaven que pel temps que els hi queda, passen de tot. Bé, ho aparenten, pensava, perquè sinó que feien sortint de casa un matí de Tots Sants. Una senyora molt pietosa va dir: “que així sigui” mentre tancava els ulls just quan introduïa el sobre dins la guardiola plastificada. I els joves?. Venien amb cara de por i sense paraules com si estiguessin a punt de consumar el primer coit.
També vaig veure alguns veïns, els quals o s’alegraven de veure’m treballar mentre ells estaven de festa o feien veure que no em coneixien. Sort que va venir el meu gran amic Xavi, veí d’altres indrets, com un observador de l’ONU.
Mentre passaven les hores els membres de la taula ens divertíem intentant endevinar l’edat dels votants i acostumaven a encertar-la. Llàstima que la informació de que disposàvem,-el Gran Germà és poc generós amb les dades que ens aporta-, era tan breu. Imaginem-nos que poguéssim saber no només que voten sinó que els hi agrada i que no els hi agrada, que senten,a qui estimen, com viuen…
Quant als altres funcionaris per un dia de la taula val a dir que era gent jove i agradable, tres xicots de vint i pocs anys, no massa expressius com ho acostumen a ser avui els de la generació sms. A mida que passava el dia es van anar relaxant i el president ens va fer confessions intimes pel que feia a la seva sexualitat que entendreu que no pugui revelar, mentre el vocal 1 m’explicava que té dues amigues només per tenir sexe, sense compromisos de cap mena i altres detalls que no venen al cas. Es curiós la confiança que la gent jove d’avui agafa amb desconeguts en qüestió de poques hores!.
El recompte em va recordar les col·leccions de cromos que feia de petit i els apoderats i interventors ens espiaven amb cara de pocs amics. Només la senyora del PP que semblava sortida del Imperator va voler comptar i recomptar les seves paperetes (“las del popular” deia amb aquell accent de Cuenca tan característic a Catalunya).
En fi, una jornada memorable, una festa de la democràcia, amb els vots volant dins dels quadrats transparents. Una dia a les urnes, parafrasejant el dia que van passar a les carreres els germans Marx i que van immortalitzar en una de les seves millor pel·lícules.
Artur Ramon Navarro
