S’ha instal·lat una mena de costum entre els mitjans de comunicació actuals que és la ridiculització de l’entrevistat. Es tracta d’entrevistar a alguna persona i mentre l’entrevistat parla, el periodista en qüestió es dedica a interrompre, a fer mofa i a posar pals a les rodes a tot allò que diu. Es el nou periodisme: la mala educació mediàtica. Un síndrome que parteix d’una premissa esbiaixada: la superioritat moral de l’entrevistador sobre l’entrevistat. Quan els mitjans haurien d’estar al servei de la informació que proporcionen aquells a qui entrevisten. El periodista és el llest i és savi perquè parla per la ràdio o escriu en un diari, mentre l’entrevistat és l’idiota de torn que haurà d’agraïr.-li tota la vida aquesta oportunitat mediàtica. Posem exemples concrets. Tres:
Ja sabem que el CQC (Caiga quien caiga) no és el d’abans, ni en Fuentes és el Gran Wyoming però no cal fer més simpàtiques les entrevistes amb el recurs infantil de convertir l’entrevistat en un ninot o caricatura, tot utilitzant el photo-shop televisiu més rudimentari. No fa massa gràcia veure algú del nivell de Woody Allen convertit en el mamarratxo de torn. No cal. Quan no hi ha massa idees, quan el guió va curtet, llavors s’utilitzen aquestes eines absurdes.
Escoltava dissabte al vespre el programa esportiu Tot gira a Catalunya Ràdio. Un col.laborador, el nom del qual no recordo, va entrevistar al president de la Casa Aragonesa a Barcelona. L’home parlava com un llibre obert i el periodista graciós no va deixar acabar-li ni una frase, tot fent broma i caricaturitzant-lo. Fins i tot l’entrevistat va haver de demanar respecte perquè la cosa ja passava de mida, mentre el presentador, Òscar Perezdolz, no feia res per aturar tanta mala educació.
L’entrevista de dilluns 16 d’octubre a La Vanguardia de Xavier Sala i Martín amb José Montilla és inacceptable. No es poden portar les coses fins al límit. No li pots demanar a Montilla la primera estrofa del Virolai perquè saps que només aconseguiràs el que probablement busques: deixar-lo sota mínims, desmuntar-lo. No és ni ètic, ni estètic i que consti que no vull fer, ni he fet mai campanya per un o altre polític.
Justament, amb els polítics els periodistes s’atreveixen poc. Acostumen a passar-se amb els que saben més dèbils o els que no poden protestar. Així, el periodista del Tot gira sap que pot perfectament atacar el pobre president de la Casa d’Aragó a Barcelona. ¿Hauria utilitzat el mateix to entrevistant Laporta?. Em temo que no. El realitzador de CQC sap que Woody Allen no li retraurà la pintada. ¿Ho faria amb Zapatero o Rajoy?. O millor,¿per què no ho fa amb el Rei o amb Sr. Basile, conseller de la cadena que emet el programa?. Potser té por de perdre la feina. I em pregunto si Sala i Martín utilitzarà la mateixa prepotència entrevistant Mas o Carod, personatges més afins a la seva ideologia. Probablement no.
En fi, la mala educació mediàtica està a l’ordre del dia i no m’estranya perquè els mitjans no son més que les finestres on s’aboca el pitjor de la nostra societat. De la mateixa manera que a la majoria de persones quan els hi posen la carxofa al davant no saben articular dues frases mínimament coherents, molt sovint els mitjans son barroers i mal educats amb els que saben inferiors. ¿Inferiors en què, però?. Simplement, inferiors en capacitat mediàtica.
Artur Ramon Navarro
