No acostumo a anar a veure pel.licules del cine espanyol, no és per cap prejudici especial sinó perquè simplement les històries que expliquen no m’interessen massa. No vull dir amb això que altres cinemes,- francés, italià, indi o nord-americà- siguin millors. No ho sé. Generalitzant, diria que al cinema actual li sobren imatges ben rodades i li falten guions ben estructurats. El nexe entre paraula i imatge en molts dels casos està mal resolt perquè molts dels directors els hi dona també per escriure quan el que fan millor és dirigir: sería molt millor deixar que un bon guionista conduís la pel.licula per camins creibles. Hi ha excepcions, entre les quals sempre m’agrada destacar a la gran Isabel Coixet.
He vist el darrer film de José Luis Cuerda, La educación de las hadas, per una raó extra-cinematogràfica: els exteriors estan rodats a prop de Viladrau, vil.la del Montseny on acostumo anar a descansar. Tot i que el poble no surt en tota la pel.licula, -de fet hi ha molt poques escenes urbanes, les quals son de Vic i Barcelona- els paratges entorn a la masia El Pujol on transcorre la major part de l’acció son molt coneguts per a mi. Son els boscos del Montseny copsats en el millor moment possible, a la tardor, quan els camins esdevenen catifes de fulles brunes com les flors que cobreixen els carrers de Sitges per Corpus. El bosc és un gran uter que acull els personatges i els seus drames. Ricardo Darín, -el qual vaig veure al bar-resturant Daina de Viladrau, mentre la seva vida era un anar i venir de Barcelona, on representava l’obra de teatre Art-, fa de Ricardo Darín. Hi ha actors que tenen una personalitat tan intensa que se sobreposen als personatges que representen. Es el cas de Darín, com el de Flotats ( no sé si posar-los junts després del conflicte entorn d’Art), que sempre fan d’ells mateixos. M’agrada la seva dicció dolça d’argentí errant i aquesta cara normalissíma, més aviat lletja, tan allunyada dels guapos oficials de Hollywood. Sobre la seva interpretació s’articula La educación de las hadas. Irene Jacob fa bé el paper de dona tormentada perquè és francesa i perquè ho deu ser. I és notable la interpretació de la cantant Bebe que aporta una poderosa força expressiva a la trama just en el moment que decau, quan es perd en la prosa poètica, recurs perillós quan parlem de cine, és a dir, d’acció també. El cine no és literatura. El cine és ficció, és a dir, una necessitat (que pot arribar a ser art) i la literatura és un luxe. Sí, crec que La educación de las hadas és massa literaria i poc cinematogràfica, utilitza un espai i un temps que no son del cine sino de la literatura, i li falta molt poc per passar de ser una bona pel.licula a ser una gran pel.licula. Potser és un problema de guió o de resoldre el final, dues de les qüestions més complicades quan es construeix un film. A diferència de la majoria de les critiques que he llegit, la interpretació de Víctor Valdivia, el nen prodigi, m’ha semblat toba, mecànica, amb punts d’una repelència infantil dificilment dirigerible per a estomacs sensibles.
De tot plegat, enllà de la història, enllà de la millor o pitjor interpretació dels actors, em quedo amb els escenaris a prop de Viladrau. Vista des de la carretera La muntanya d’ametistes com la definí Guerau de Liost és el pelatge de seda d’un gos ben cuidat. Un paisatge que no va saber entendre Carlos Barral que el van confondre amb un jardí d’Horta perquè probablement no s’hi va endinsar. Cal penetrar la muntanya i viure dins de la bombolla de la diversitat de l’ocre i els troncs dels castanyers impossibles d’abraçar, memòria en estat pur, recorre camins a la tardor com si fossim Ulises perduts en un laberint original. Això és el que millor ha copsat Cuerda i les fades aquí son pura poesia, un recurs fàcil quan potser hagués estat millor filmar el bosc amb el seu so natural (com han fet a la BBC amb els partits del Mundial) o com a màxim amb la veu avellutada de Bebe, tot deixant-nos de contes de fades bones altament ensucrats.
Artur Ramon Navarro
