Una perruqueria és un dels negocis de la il.lusió. Hi anem per deixar de ser els que erem. Hi ha un abans i un després de passar per la perruqueria. M’hagués agradat seurem un dia en un d’aquests salons per prendre notes i poder-vos-les servir de manera natural. Privat d’aquest desig de notari de perruqueria, passaré a ser un cronista eventual, portat pel què he vist i pel que he imaginat. Aviso: tota coincidencia amb la realitat és pura coincidència.
La perruqueria acostuma a ser un negoci femení, tot i que en els darrrers anys la paritat entre els dos sexes ens ha permés als homes entrar en territoris que abans només estaven reservats a les dones. Tot i així, la presència d’un home en aquest santuari de la vanitat de les fèmines és tan estranya com la d’un pop en un garatge i algunes vegades m’he sentit rar mentre em començaven a tallar els cabells entre dones banyades en tints o portant compactes artilugis com a capell. Hi ha dones de totes les edats, un inventari del genere femení, des de la nena que li retallen el serrell quan s’està quieta fins a la venerable senyora que després de tres hores surt amb els cabells de lila fluorescent, la qual podries veure, com un far, en el cor de la nit. Entre la més jove i la més gran, un exercit de senyores de totes les edats entren demanant hora i amb l’esperança de trobar el millor d’elles mateixes a través d’un estilisme adeqüat. Una peluqueria és una màquina del temps, la recerca de l’eterna joventut. Recordo la imatge entranyable d’una amiga meva que quan el seu matrimoni ja estava agonitzant va demanar hora a la perruquera amb la confiança que per la força màgica del nou pentinat el seu marit es quedés amb ella i no amb la noia més jove amb la qual s’entenia des de feia anys. Com deia el gran Johnson: “segones núpcies: el triomf de l’esperança sobre l’experiència”…
Les clientes s’asseuen i es vesteixen amb aquelles bates negres sense manegues que encara conserven com a penyora algun cabell sortit del cap del darrer client. Com a presumits escarbats, passen a rentar-se el cap en aquesta mena d’orinals inveritits on la temperatura de l’aigua mai no és la ideal i sobre la qual acostumes a mentir. Això sí, cada ensabonada porta un regal: un massatge capil.lar que t’ajuda a dormir o et provoca el record de les escenes més eròtiques de la pel.licula El marido de la peluquera. I despres passen novament a la butaca on demanaran, davant del mirall: cruel autoretrat-, allò que busquen. Tot és un joc de miralls en el que veus i parles al perruquer o a la perruquera des de la imatge invertida que et produeix el mirall. Des del mirall observes el procés, la transformació, mentre plouen els cabells al terra. A vegades has de donar conversa al professional de les tisores i això sempre és avorrit perquè mai no saps de què parlar. Ja sé que el temps és un argument imbatible però a mi el temps em deixa del tot indiferent i se’m fa difícil parlar d’alguna cosa que no m’apassiona. Es veritat que les dones com es troben en congregació tenen un arsenal de temes inimaginables per a nosaltres: de la darrera tafaneria del Tomate (per cert, em va encantar l’estat de la qüestió d’Ortega Cano tan ben definit per Tico Medina: “este hombre puede matar o puede morir”, sintètica sentència lacònica). A vegades, pots posar-te al dia de les darreres noticies servides en paper couxé i saber coses tan interessants com que la Nietísima i el seu judoKa han visitat Cobadonga.
Tinc una veina que es passa el dia a la perruqueria, diria que viu allí. Cada vegada que hi vaig me la trobo, i em fa l’efecte que busca el mateix que la meva amiga ja divorciada: retenir al marit-tomàquet a través d’un canvi constant de pentinat. De fet, una dona que canvia cada setmana de pentinat és una multi-dona. Son moltes dones en una, com les nines russes i això per l’imaginari eròtic masculi sempre té el seu què perquè més que el vestit o el perfum, la veritable imatge, la més autèntica, només te la dona el pentinat, el gust del qual depen d’aquest professional que renta, talla i ennobleix amb la seva feina els nostres cabells: el jardiner secret del nostre ego…
Les clientes s’asseuen i es vesteixen amb aquelles bates negres sense manegues que encara conserven com a penyora algun cabell sortit del cap del darrer client. Com a presumits escarbats, passen a rentar-se el cap en aquesta mena d’orinals inveritits on la temperatura de l’aigua mai no és la ideal i sobre la qual acostumes a mentir. Això sí, cada ensabonada porta un regal: un massatge capil.lar que t’ajuda a dormir o et provoca el record de les escenes més eròtiques de la pel.licula El marido de la peluquera. I despres passen novament a la butaca on demanaran, davant del mirall: cruel autoretrat-, allò que busquen. Tot és un joc de miralls en el que veus i parles al perruquer o a la perruquera des de la imatge invertida que et produeix el mirall. Des del mirall observes el procés, la transformació, mentre plouen els cabells al terra. A vegades has de donar conversa al professional de les tisores i això sempre és avorrit perquè mai no saps de què parlar. Ja sé que el temps és un argument imbatible però a mi el temps em deixa del tot indiferent i se’m fa difícil parlar d’alguna cosa que no m’apassiona. Es veritat que les dones com es troben en congregació tenen un arsenal de temes inimaginables per a nosaltres: de la darrera tafaneria del Tomate (per cert, em va encantar l’estat de la qüestió d’Ortega Cano tan ben definit per Tico Medina: “este hombre puede matar o puede morir”, sintètica sentència lacònica). A vegades, pots posar-te al dia de les darreres noticies servides en paper couxé i saber coses tan interessants com que la Nietísima i el seu judoKa han visitat Cobadonga.
Tinc una veina que es passa el dia a la perruqueria, diria que viu allí. Cada vegada que hi vaig me la trobo, i em fa l’efecte que busca el mateix que la meva amiga ja divorciada: retenir al marit-tomàquet a través d’un canvi constant de pentinat. De fet, una dona que canvia cada setmana de pentinat és una multi-dona. Son moltes dones en una, com les nines russes i això per l’imaginari eròtic masculi sempre té el seu què perquè més que el vestit o el perfum, la veritable imatge, la més autèntica, només te la dona el pentinat, el gust del qual depen d’aquest professional que renta, talla i ennobleix amb la seva feina els nostres cabells: el jardiner secret del nostre ego…
Artur Ramon Navarro
