Hi ha pintors que només pots arribar a descobrir a través del temps. Artistes que concentren el seu món en obres hermètiques, callades, que necessiten dedicació i perseverança. El Tintoretto, com El Greco,-el seu germà greco-espanyol-, és un exemple d’aquests pintors difícils. I és per això que comparativament amb altres mestres de la seva escola i generació,-Venècia, segle XVI-, mestres com Tizià o el Veronés, ha gaudit de menys exposicions i estudis. La mostra antològica que ara presenta el Museu del Prado fins el …és una oportunitat única per conèixer i reconèixer la vàlua d’un dels grans mestres de la història de la pintura antiga: Tintoretto.
La historiografia antiga va definir el mestre venecià amb una equació perfecte: el dibuix de Miquel Àngel i el color de Tizià. De forma sintètica, aquest és Tintoretto sí, però el seu món és molt més ric i comprimir-lo entre la cultura florentina del dibuix que conegué copiant els models miquelangelescs i el color d’ ocres i liles del vell Tizià, -mestre que segons la llegenda el feu fora del taller perquè s’adonà que era massa bo i podia fer-li ombra-, és simplificar massa l’estudi d’un pintor laberíntic. Es veritat que Tintoretto s’apropa al cos humà des de la copia en dibuix de les escultures i no tant des de l’anatomia i les seves dones tenen una tipologia de cos similar a les de Cranach però amb més ventre, son com les dones del mestre alemany però després d’haver parit. Dones de pell d’alabastre com la casta Susanna, amb un pentinat de trenes en scaletrix, banyant-se mentre els vells l’observen com uns voayeurs avant la lettre. En canvi, la seva Lucrecia és més bruna, sensual dama enredada entre les formes serpentinades del seu violador. Es fascinant, el rostre de cera d’Helena amb els llavis de carmí intens en un quadre atapeït de figures en escorços impossibles.
Enllà de la capacitat de Tintoretto per donar resposta als reptes més difícils que ell mateix es planteja, enllà de la seva fantasia veneciana per imaginar espais més propis del teatre que de la pintura, enllà dels seus colors de vi i de blau ultramarí, el que més m’agrada és anar descobrint els detalls que configuren la seva peculiar manera de pintar. Així, en el Lavatori a més de fer protagonista principal al gos el qual tracta amb un pinzell que sembla acariciar-lo, tot donant l’últim toc de blanc siluetajant el perfil del seu cap i separant-lo del fons, un dels apòstols llueix una calba napolitana amb una piga negra al bell mig de la coroneta. Es la mateixa calba que ara veiem frontal i sense continuïtat amb la resta del cos en el cap del vell que espia a Susanna.
M’agrada observar com Tintoretto disfruta pintant animals quotidians: la gallina i els coloms del Naixement i els diversos gossos del seu repertori que avancen els de Tiepolo però en canvi es nota que pateix pintant animals que no ha vist mai, com els lleons propers als sant Jerónis que s’assemblen més al gat Garfield que al rei de la selva. En canvi, pinta els llibres amb un gust especial, llibres d’apretada tipografia com les plaques que avui trobem dins dels ordinadors.
Molts pocs pintors de la història de l’art s’associen tant a una ciutat com Tintoretto a Venècia. La seva pintura prenyada de vermells i blaus i ocres s’emmiralla en les aigües del Gran Canal. Tot Tintoretto es troba a la Scuola de san Rocco: les figures laoocontines, les pinzellades desimboltes, delacroixianes. Costa entrar en aquest pintor immens i quan comences a entendre algunes de les seves propostes t’adones, com el mar, que és inabastable. Per això, de l’Aretí a Sartre, Tintoretto ha estat literaturitzat, com ho recull la selecció d’escrits que ha recollit Vicente Molina Foix d’imprescindible lectura pels que ens acostem a aquest gran mestre de la pintura de tots els temps.
Continuarà…
Artur Ramon Navarro
