Molt a prop de san Diego de los Baños i dins del parc natural La Güira a Cuba, hi ha l’antiga Hacienda Cortina, la casa que un potentat espanyol construí als anys vint amb tota mena de luxes: jardins amb nenúfars, torres neogòtiques, pagodes xineses, una capella i un parc infantil amb gronxadors de ferro. Vam visitar-la un matí de gener molt calorós . Una forta impressió ens va colpir: la nostàlgia d’uns temps feliços. Passejàvem per les ruïnes del benestar d’una gent en una època concreta. Sols, recorríem els vestigis del que havia estat una de les finques més riques de la Cuba colonitzada pels espanyols. No quedava pràcticament res: la casa sense sostre, restes de la pagoda xinesa cremada, el llac brut, orfe de nenúfars i els gronxadors rovellats vigilats per un lleó d’ascendència italiana. El més frapant fou la visió de la capella desproveïda d’arquitectura, tan sols una gran creu en un bosc de matolls i arbres exòtics entre fulles desproporcionades: un decorat sortit de la pel·lícula La Misión.
Recordo l’Hacienda Cortina després de passar un cap de setmana en una de les cases de Villa Engràcia, a prop de Poblet. Fundada el 1888 com una petita comunitat de vacances (visionària proposta embrionària de la Marina d’Or-ciudad de vacaciones que anuncia la omnipresent Anne Ibartiguru), Villa Engràcia té l’encant de la decadència. Cases sortides d’un dibuix infantil composen una petita comunitat petitburguesa entre les vinyes del camp de Tarragona. A dins, es respira una austeritat cistercenca entre mobles que avui ja no volen ni als Encants i rajoles al lavabo avui introbables.
M’agrada, però, tornar amb una colla d’amics viladraeuncs pels volts de finals de febrer cada d’any a Villa Engràcia ( al Carles i a mi ens agrada pronunciar el nom subratllant la s en comptes de la c) just quan els ametllers comencen a florir. Salvant les distàncies del temps i del luxe, Villa Engràcia és com la Hacienda Cortina: ruïnes de la benaurança, com també visitant el monestir de Poblet t’adones que veus l’esquelet arquitectònic del que fou un dels nuclis amb més importants en cultura i patrimoni de Catalunya. Entre la Guerra de la Independència, la maleïda Desamortització de Mendizabal i la nostra Guerra (In)civil, el patrimoni de l’església ha quedat reduït a ben poca cosa.
Totes aquestes ruïnes van associades a les melangia, ineludiblement, però comporten una reflexió: el pas del temps deixa les coses com estaven mentre el pas de l’home ho acaba destruint quasi tot.
Artur Ramon Navarro
