Torno de Cuba amb la idea que he fet un viatge al passat. El país que he trobat porta més de cinquanta anys de retrocés en relació amb el nostre. Només cal comparar el modest aeroport José Martí de L’Havana, amb les seves infantils banderes penjades del sostre com soldadets plom, i el flamant monstre futurista de la T4 madrilenya.
Repassant la premsa d’aquests dies que he estat fora llegeixo les declaracions de José Maria Aznar en relació amb la guerra d’Iraq i les llavors famoses armes de destrucció massiva. En paral·lel, veig un documental que he enregistrat del Canal Plus en el que recullen les imatges d’un campament mèdic de les forces nord-americanes desplaçades a Bagdad. Comença amb la impactant seqüència d’un metge agafant un braç acabat d’amputar i llençant-lo en una bossa de plàstic vermell mentre un auxiliar neteja un terra sanguinolent. I continua amb una successió d’intervencions a ferits que arriben cada cinc minuts: sense ulls, sense extremitats, destrossats. Veig aquests pobres desgraciats arribats d’ Oklahoma que es van allistar a l’exercit per poder comprar-se una casa com arriben al campament mèdic amb els membres a punt de ser amputats i em rebel·lo contra una aquesta guerra tan absurda. Per què?. Ja s’ha vist que el motiu que va moure aquesta barbàrie no eren les armes de destrucció massiva, com sabíem la majoria d’humans llevat del llavors president Ansar. Només calia escoltar les paraules d’un home al qual li deixaria fer de cangur els meus fills: Hans Blinx, l’inspector que no es va cansar de dir que no n’hi havien. Per què, llavors?. Em direu que per controlar una zona estratègica en la distribució del petroli. Potser sí. Crec, però, que el perquè cal trobar-lo en causes d’ordre més immediat, més humanes, sociològiques. El trio de les Açores s’explica des d’un punt de vista de sentiments humans com una tragèdia grega. La necessitat de Busch Jr. de passar a la història per acabar la feina que no es va atrevir a fer el seu pare (enderrocar Sadam Huseim), la dependència econòmica britànica que porta a Blair a fer el que des d’un punt de vista moral no faria en un escenari lliure, i la prepotència d’un inspector d’Hissenda castís, encantat d’haver-se conegut i sortir en una foto encara que fos de puntetes.
Segueixo veient el reportatge i recordo els aiguaforts de Goya, Els desastres de la Guerra, realitzats fa quasi dos segles, de 1810 a 1820, reflexions antibelicistes en tinta i paper. I m’adono que res no ha canviat. A l’estampa Aquí tampoco veiem un home a la forca com els que ens trobem cada dia a les pàgines dels diaris mentre esmorzem. A Eso es peor, un vençut sense braços ha estat empalat en el tronc sesgat d’un arbre. I a Las camas de la muerte, una dona que tapa el seu rostre deambula entre els morts. Sí, la possibilitat de la vida entre els morts: això és la guerra. Naturalment el reportatge ens mostra una de les cares del conflicte; l’altra passa davant nostra rutinàriament sense que ens adonem. Son els morts civils, les dones violades, els infants assassinat, en una paraula: la infàmia.
La resposta a la violència, al Mal en general, mai no pot ser la mateixa violència, el mateix Mal, perquè llavors tot es multiplica i la vòragine de la destrucció converteix tot en no res. Quants més morts caldran per acabar aquesta guerra imbècil que no hagués hagut de començar mai?. Em temo que molts i la irrupció d’un nou líder als Estats Units que els aparti de l’Infern que ha esdevingut l’Iraq. I també caldria que qui ens va portar a aquesta guerra fos més sensible alhora de valorar el perquè de tot plegat i no ho despatxes amb un somriure buit i una resposta de tertúlia en un bar.
Artur Ramon Navarro
