La Sara i el Víctor ja ens van avisar: no conduïu per Cuba. Fa quatre anys, tornant de nit del cap Levisa a Viñales, van tenir una de les experiències més surrealistes de les seves vides. Resulta que una noia que duia a una senyora molt vella els va aturar al mig de la carretera. Els hi van pregar que les acompanyessin fins a L’Havana dient: “la abuela está muy mala”. Ells, bons cristians, van fer pujar a les dues dones d’edats desiguals i van seguir conduint per la carretera plena de forats. Després d’uns quants minuts en silenci, la noia els hi diu: “no hace falta continuar más. La abuela murió”. El Víctor es girà atemorit i va veure el rostre inexpressiu de la vella en el moment
que la noia li tancava definitivament els ulls. Podeu imaginar la resta de la història: van girar cua i van tornar al poble, molt a prop d’on les havien recollit, i van estar fent tasques de suplència del furgó de morts durant unes hores que van passar lentíssimes.No vam seguir el consell dels nostres amics i vam llogar el que per aproximació podem anomenar un cotxe de la companyia Cubacars (les empreses de serveis turístics totes porten el nom de Cuba seguit del servei en anglés). Només entrar en aquell “carro”, un Hiunday que un dia fou blanc, l’olor de gasolina era irrespirable com si el dipòsit estigués literalment entre els dos seients i a l’intentar obrir la finestra el mànec va caure. Certament conduir per Cuba és delirant. Els semàfors estan a dos-cents metres dels passos de zebra i molts no funcionen, no hi ha quasi senyalitzacions, i has de sortejar tota mena d’obstacles de naturalesa humana o animal que et surten al pas. Sortint per l’autopista (la única ,que no arriba a creuar l’illa) t’adones que tot és diferent. Dels tres carrils, un està invadit per humans que t’ofereixen tota mena de productes, des de formatges a pinya, passant per gallines encara vives. D’altres, en el seu afany perquè els portis simulen un accident i t’empaiten al mig de la via. Normalment ho fa una sola persona però darrera dels matolls s’amaga la família. Si pares, estàs acabat. El problema s’esdevé en els encreuaments: com no hi ha cap senyalització, els assaltadors de cotxes t’esperen perquè els portis a canvi d’informació.
Anant per la mateixa carretera dels meus amics però en sentit contrari i a bona hora del matí, vem presenciar l’accident d’un carro que duia a una família. Mai no oblidaré els ulls moribunds del cavall estirat a l’asfalt com si hagués estat envestit per un toro a la plaça: la caiguda d’un cavall és un presagi de la mort. Per sort, davant nostre hi havia un quatre per quatre que va poder recollir als accidentats i portar-los a l’hospital i vem poder continuar sense massa remordiments.
La consigna és no parar mai, a no ser,naturalment, que hagis d’aturar-te per obligació a socórrer a algú. Vaig prendre’m tan seriosament aquest apriorisme que tornant per l’autopista i escoltant música d’un mig homònim meu, un tal Ramón Navarro, em va aturar la policia i vaig continuar. Quan em vaig adonar ja era un pèl tard, vaig frenar cent metres enllà del control. El policia va haver de recorre aquesta distància mentre jo el veia pel retrovisor com a les pel·lícules americanes però amb menys misteri: sense llums, ni sirenes que sempre impressionen molt. Quan em va preguntar perquè no havia parat vaig gosar dir-li: “llevo seiscientos kilometros intentando esquivar a personas que me paran o que quieren entrar en el coche y no me he dado cuenta que Ud. es policia” (no em vaig atrevir a dir el que pensava: “¿ y si Ud. era uno de esos asaltantes disfrazado de policia?”). Va revisar els papers i no em va deixar marxar sense fer tot allò que fan els uniformats: por. Va dir:”sabe Ud. que podria haberle puesto una multa que tendria que pagar con divisas antes de dejar el país”. Vaig recordar el to de submissió per l’autoritat que sempre i en tot lloc cal tenir amb aquesta mena de gent, acabant les frases amb la màgica paraula “agente”i donant gràcies.
Quan vaig continuar el camí entre els cràters d’asfalt, i els assaltadors, i els cavalls i els bous, i tutti quanti, em vaig conjurar que la pròxima excursió per Cuba serà amb Cubatours i no amb Cubacars. Es a dir: en autocar i amb la ineludible visita a una fàbrica de tabac, en ramat…
Continuarà…
Artur Ramon Navarro
