Per raons que ara no venen al cas, arribem a L’Havana de matinada. Son les cinc i agafem un taxi. De l’aeroport José Martí a l’hotel Nacional hi anem per una carretera destartalada. Fa calor i per l’hora que és hi ha molta gent vagant. No hi ha llum, ni publicitat: en tot el trajecte només veig un cartell amb tres personatges: el màrtir, l’heroi i el pallasso. És a dir, el Ché, Fidel i Chávez. El taxista em fa les habituals recomanacions que es redueixen a una sentència: “lo barato, sale caro”. Arribant a l’hotel, gossos famolencs, abandonats, jeuen, immòbils, al mig de la carretera.
El vestíbul de l’hotel està desert. Ens donen la cambra a la qual accedim per un llarg passadís flanquejat per portes blanques. Em recorda l’ olor de les velles cases de Mallorca: fusta i humitat, humanitat.Dormim unes poques hores i al despertar-nos ens adonem que veiem el mar i el romàntic Malecón, serpentina d’asfalt que separa la ciutat de les aigües. Més o menys recuperat dels dos viatges (les set hores de retard a la flamant T4 i les deu creuant l’Atlàntic), truco a l’Enrique Arias, un amic d’un amic, que fa sis anys que viu amb la seva dona Katrine, una alemanya, i els seus dos fills petits a l’antiga ambaixada d’Iraq al barri de Miramar. Ens cita a un paladar (restaurant casolà) anomenat La Guarida i m’avisa que no m’espanti.Arribem a La Guarida, paladar situat al tercer pis de les ruïnes del que fou un palau. Espai immens, arcs de mig punt, terra de marbre blanc i una escala que es cau. A dins, es com si estiguéssim en un pis de l’Eixample, sostres altíssims i terres modernistes. Penjades de les parets hi han fotografies de personatges celebres que hi han passat,- reconec a Steven Spielberg i a Umma Thurman, en fotos separades-, i algunes critiques de revistes nord-americanes juntament amb el cartell de la pel·lícula Fresa y Chocolate que fou, en part, allí rodada. Arriben els amics dels amics, i de seguida connectem, sobretot quan l’Enrique m’explica que els seus avantpassats eren sitgetans que van arribar a Santiago i s’hi van instal·lar. Em diu que si recorres el cementiri de Santiago trobes els mateixos cognoms dels exvots del Vinyet, sitgetants que van anar a Cuba al segle XIX per fer fortuna, els nostres indianos. Em fa gràcia saber que el escolà del Vinyet el donà el seu avi com agraïment a la Verge per haver-los protegit en una travessia de tempesta. Llavors les dones catalanes a Cuba, tornaven a casa per a donar a llum, en viatges en vaixell llarguissíms i plens de perills. També ens comenten com viuen ara en aquesta ciutat més surrealista que comunista.
Quan sortim, els carrers de l’Havana Vieja amaguen una ciutat que no és tant la de les columnes com va dir Alejo Carpentier, -“columnata infinita”-, sinó de les ruïnes, les ruïnes d’una civilització a la qual els catalans vem contribuir a construir i que l’apilonadora del sistema ha deixat en el no-res, pura façana. De dins d’un bar, sona el Cha-Cha de Company Segundo.
Continuarà…
Artur Ramon Navarro
