El nostre ritme de vida és trepidant i pensem avui menys en la mort que fa moltes dècades enrera quan els nostres avis vivien més calmadament. De la mateixa manera que avui la mort s’evita perquè vivim en una societat que ens ha venut la feliç idea de l’eternitat i només pensem en acumular propietats i diners i plans de pensions, com si tot ens ho haguéssim d’emportar quan arribi el necessari final, fa quaranta anys hi havia la costum de contractar una pòlissa amb una asseguradora per a pagar-se l’enterrament amb còmodes terminis. La meva besàvia Maria,- la recordo petita i riallera, sempre enganxada al ganxet-, va anar pagant l’ enterrament i el del seu marit secretament a una companyia que fa referència al sol ponent a principis de la dècada dels anys quaranta del segle passat. Cap als anys seixanta quan els meus avis ho van descobrir van seguir amb el pagament fraccionat per inèrcia i conscients que un cop traspassats si al menys no podien evitar el dol a la família, si podien deixar les coses arreglades i evitar que s’haguessin de rascar la butxaca els familiars fent front a les despeses mai econòmiques del negoci de la mort.
Amb els anys, aquella primera asseguradora ha anat passant per distintes mans fins que fa quatre dies el meu avi va rebre la notificació que estaven ara emparats per una important mútua madrilenya, el nom de la qual no vull publicitar (es veu que en aquestes qüestions no aflora l’anticatalanisme, o potser sí, observant la naturalesa del negoci).
Després del que han anat pagant al llarg de tantes dècades, crec que els meus avis haurien de rebre sepultura com els faraons d’Egipte amb sarcòfags d’or amb incrustacions de marfil i pedres precioses, el fèretre dels quals hauria de ser transportat per cavalls blancs guarnits de dol i plomalls negres, i el taüt entre columnes salomòniques i sota tàlem, com a mínim. En canvi, per desgracia abans del Nadal vaig assistir al funeral i enterrament de la meva estimada avia Elisa i em vaig trobar amb un taüt senzill i uns serveis funeraris justets. On han anat a parar els diners que durant quaranta anys ha pagat la família per cobrir l’enterrament?. A les butxaques dels propietaris o accionistes d’aquestes mútues asseguradores, als traficants de la mort. La cobdícia humana no té límits i la capacitat de fer diners amb temes sensibles a les persones encara menys. No oblidem que el principal motor de la nostra economia pivota al voltant d’un negoci no massa ètic com és l’especulació de la vivenda, un dels drets bàsics dels ciutadants. Fer negoci amb la il·lusió dels nostres joves o amb els pocs recursos dels nostres vells no és massa bonic, com tampoc ho és lucrar-se dels que es volen pagar l’enterrament. De tota manera, crec que ambdós deuen ser grans negocis perquè parteixen de necessitats vitals (o mortals) de la població. La vida i la mort: les dues cares d’una mateixa moneda. Proposo que les dues activitats lucratives es fusionin a través d’una opa fraternal i que comenci ( si no ha començat encara: sóc molt il·lús!) l’especulació dels espais funeraris: nínxos i panteons. Què val un mini-piset de dos metres per un amb vistes al mar i assolellat tot el dia?. Endavant, especuladors, comenceu a jugar al monopoli de la mort per veure si ara que ja no podem comprar un pis en vida, aviat ja no podrem ni tenir us espai per a l’etern repós…
Artur Ramon Navarro
