Un dia i poques hores després que aquestes lletres vegin la llum ens asseurem, un any més, a una taula ben parada per a celebrar la nit de Nadal. Diverses famílies compartint l’espai sagrat de la llar, més sacralitzat encara per la tradició del Nadal, entre neules i torrons. Deixarem a part les diferències, les petites misèries i farem veure que som feliços quan el Nadal és la època més infeliç de totes, especialment quan ja no ets un nen, quan has perdut la ingenuïtat i has deixat el món de la ficció per sempre més per viure en el de la realitat. Asseguts menjarem mentre parlarem de les obvietats de sempre (política i Barça) i farem veure que riem mentre brindem amb cava o xampany (va a gustos) i ens pensarem que brindem pel Nadal però, de fet, brindarem per la nostra supervivència, per saber-nos vius i retrobar-nos.
Cada nit de Nadal és una nova epifania i desgraciadament hi han hagut familiars i amics que no han arribat a aquest punt que tanca un any i n’obre un altre. Recordo alguns amics que s’han separat i que per primera vegada en anys no s’asseuran junts amb llurs famílies a la mateixa taula sinó que ho faran un lluny de l’altre, potser sols o acompanyats, enyorant-se, arrossegant la culpabilitat i el verb condicional, la hipòtesi del que podia haver estat i no és. I ells saben com nosaltres que no hi ha cap possibilitat de reconciliació quan la ferida sagna. I recordo molt especialment a molts dels que ja no estan entre nosaltres perquè han mort o perquè ja no son ells i han mort en vida i és llavors quan creus que hauries d’haver-los vist més i haver fet més per ells, com la meva àvia Elisa que aquests dies la recordo molt i em ve a la memòria la imatge d’àvia jove,- de fet ho era, no tenia més de quaranta anys- quan jo era un nen i la seva imatge s’associa màgicament al blanc i negre de la de Rita Hayworth a La Dama del Shangai.Com a bona àvia, sempre em reia totes les gràcies i em feia sentir el nen més graciós del món quan no ho era gaire. Es difícil arribar als quaranta i no tenir avies que et facin sentir especial. I, ara, que ho penso el meu avi Pepe (per sort,encara en forma) s’assembla bastant a Orson Welles en la mateixa pel·lícula. I potser les seves vides, les dels meus avis, en relació a la meva ha estat un joc de miralls construïts per les nostres històries, miralls que el destí ha interposat entre nosaltres, com en l’escena que dona final al film. En fi, avui és vigília de la Nit de Nadal i no vull que la melangia d’aquesta ciutat amb absurdes llums nadalenques que es reflexen en les bosses dels vianants em deprimeixi. De fet, el Nadal va començar ben trist quan cap veí de Betlem va ser capaç d’acollir aquella parella que anava a tenir un fill i Jesús va néixer com un cloxard a una establia. Mai no m’ha agradat el Nadal perquè mai no m’he sentit innocent.
Llegeixo el conte de Nadal de Pere Calders i m’agradaria que aquesta nit s’aparegués un Pare Noel de veritat a casa i els meus fills el fessin fora perquè nosaltres fem Reis: no ens agrada el home amb sobrepes del trineu, ni les modes imposades des dels grans magatzems. Ens agrada l’olor dels camells després de passar per casa la nit de Reis i observar com han deixat alguns pèls al sofà i s’han menjat les galetes maries mentre ens oferien, com en un ritual laic, les joguines al costat de les nostres sabates.
Demà a la nit ens asseurem novament per celebrar el Nadal però crec que el millor que podem fer és tenir un pensament per tots aquells que ens agradaria que hi fossin i no hi son i quantes nits com aquesta quan sí que hi eren no les vem celebrar amb ells. La vida és dura i cíclica, transversal, prenyada de l’atzar i, com diu un vell amic meu, al final ens morim. Bon Nadal a tots els que hi sou i els que no hi sou!
Artur Ramon Navarro
