Un dels meus millors amics, en Jordi Ainaud, no només té la bondat de llegir alguns dels meus articles sinó que, a més a més, m’envia correus electrònics comentant-los i enriquint-los amb suggerències interessantíssimes. Això és justament el que va passar fa unes setmanes quan va llegir Crònica d’un vocal 2 i em va recomanar el llibre d’Italo Calvino, La jornada de un escrutador. Curiosament, el vaig anar a comprar just al costat d’on vaig fer de vocal, a la llibreria Laie, a uns metres de l’escola dels Jesuïtes de Casp. Aquella mateixa tarda no vaig anar a treballar i em vaig quedar llegint d’una tirada aquest llibre que explica les experiència del propi Calvino en unes eleccions a Itàlia. La primera idea la va tenir el 7 de juliol de 1953 però el llibre no veuria la llum fins deu anys més tard. “Puc dir que escriure alguna cosa tan breu em va portar deu anys, més del que havia trigat en qualsevol dels meus altres treballs” declarava l’escriptor. No només el tema el bloquejà sinó que va estar mesos sense poder escriure ni una línia. Llegint-lo, podem entendre la dificultat de Calvino perquè en un relat de poc més de cent pàgines no tan sols vol explicar a través d’Amerigo Ormea, el seu alter ego, l’absurd que porta l’ésser humà a dedicar un dia a vigilar com es recompten els vots en una mesa electoral —de fet, el nus o idea primera fou una discussió real que va viure l’autor entre un partidari dels demòcrates i un dels comunistes en el Cottolengo de Torí habilitat com a col·legi electoral—, sinó que el mestre italià va molt més enllà i aquesta obra té un rerefons d’una tendresa extraordinària en la manera com tracta l’amor que podem sentir pels discapacitats.
Certament, enllà de les qüestions més anecdòtiques de la jornada electoral i dels personatges que van desfilant com en un sainet, la clau de volta d’aquest text està en trobar el to just per tractar una qüestió tan complexa com és estimar un discapacitat. L’amor entre iguals es pot explicar com una relació de dos afluents que van a parar al mateix mar. L’amor entre desiguals és molt difícil d’explicar perquè neix d’un instint de protecció, d’una certa compassió per l’ésser que és diferent i es pot sentir diferent. I Calvino retrata l’amor de les mares per aquests fills com no he llegit en cap altre escriptor. No conec prou la biografia de l’escriptor però intueixo que coneixia de primera mà aquest problema i que La jornada d’un escrutador és una excusa per tractar-lo obertament. Les seves paraules traspuen humanitat enllà de l’ensucrada tendència dels que s’han enfrontat al tema en primera persona que no acaben de trobar-se còmodes i acostumen a caure en el gran parany que comporta narrar aquestes històries si les coneixes: la pornografia dels sentiments personals se sobreposen al retrat de les persones que pateixen saber-se diferents en un món que no accepta a ningú que no sigui capaç de produir alguna cosa positiva.
Dit això, utilitzo aquesta columna d’avui per a recomanar-vos aquest llibre publicat a la Biblioteca Calvino de l’editorial Siruela amb el numero 8, i per agrair-li públicament al Jordi Ainaud la recomanació de la seva lectura. Un amic és un tresor i mai no saps quan et pot fer el millor obsequi, aquell que no es compra i que porta sempre un missatge dins del paper de regal amb el que ve embolicat.
Artur Ramon Navarro
