El meu mestre, el professor Milicua, m’explicava que quan anava convidat a casa de Roberto Longhi, el seu mestre, a Florència dormia en una habitació austera que tenia com a únic ornament un quadre de Caravaggio, El noi mossegat per un llargandaix. Una pintura de primera època, entre 1592 i 1593, que vem poder veure a la mostra de la temprada passada Caravaggio i la pintura realista europa al MNAC. Obra realitzada quan el jove Merisi pintava les reaccions fisiques dels seus models, quadres que feia davant del mirall i que servien per vendre, lliures de tot encàrrec oficial i que l’animaren a seguir pels camins de la pintura. Puc imaginar-me el professor, llavors només prometedor estudiant, entrant a la cambra mig fosca i topant amb la mirada d’aquest noi afeminat venint d’un temps massa llunyà.
Quan el professor Milicua em va explicar aquesta història vaig pensar que no era massa comú tenir a l’habitació de convidats un capolaboro com aquell. Avui llegint la premsa per Internet em sorprèn un cas similar. Es tracta del cas de Jean Preston que a la cambra d’hostes de la seva casa d’Oxford tenia dos taules de Fra Angelico. Obres pintades en tempera sobre fusta de 38 x 13 cm cada una que representen dos sants dominics, les quals es donaven per desaparageudes i que feliçment ara s’han retrobat tot completant els vuit panells del retaule de l’església de sant Marc a Florència, un dels més importants encàrrecs que rebé Fra Angelico per ordre de Cosme de Medici el 1439 i que fou desmantellat durant les campanyes napoleòniques. Els experts no entenien com havíen pogut sobreviure els sis panells que es coneixien fins ara, conservats en museus d’Estats Units i Europa, i la desaparició d’aquests dos panells fins que foren recentment redescoberts per Michael Liversidge, exdirector del departament d’Història de l’Art de la Universitat de Bristol i amic de la propietaria, Jean Preston, la qual va conèixer la noticia pocs mesos abans de morir el juliol passat. Sabia que eren quadres bons des del dia que els va adquirir quan treballava al museu de Huntington a California com a restauradora de manuscrits històrics. Era la dècada dels seixanta quan Mrs.Preston va trobar aquestes dues tauletes en una capsa plena d’objectes que algu havia portat a una subhasta ràpida. Amb l’ajud del seu pare va comprar-los per uns 400 dolars del moment ( no més de 2000 euros d’avui). Quan Liversidge li va comunicar la feliç noticia de la reatribució d’aquelles tauletes fins aleshores anònimes a un dels grans mestres del Renaixament, la Sra. Preston es va alegrar per haver tingut tan bon ull. En saber el nou valor de les seves obres, no va canviar cap dels seus hàbits: va seguir menjant congelats, viatjant a peu o en autobús i comprant la roba per catàleg. Tampoc va despenjar els quadres, ni els va fer natejar, ni els va passar de la secundària habitació de convidats a la sala o al menjador. Rés no va canviar.
Aquesta història és una metafora del camí de l’anònimat a l’atribució, essencial per a conèixer com s’ha anat reconstruint la història de la pintura i la seva protecció. I qui ho ha fet possible han sigut persones com Jean Preston, persones cultes, amb ull i més amor per la pintura que per els diners. Al març les seves tauletes es subhastaran a Gran Bretanya per més des dos mil.lions d’euros. Ella ja es morta. Els seus hereus els hi ha tocat la loteria però probablement no saben que ella va ser més afortunada del que seran ells per poder-les contemplar i fer dormir els seus hostes entre obres mestres.
Artur Ramon Navarro
