Escric aquesta columna sota l’impacte de la mort d’un escriptor que admirava, d’un home que respectava: Jordi Sarsanedas. La primera imatge que d’ell m’arriba és la seva natural elegància combinada amb la senzillesa que acostumen a lluir la gent més important. Venia sovint a la galeria a visitar el seu amic Jordi Umbert, el nostre director de la sala de col.leccionisme, amb qui li unia la lluita pel teatre en temps de resistència. He de dir que el vaig conèixer a través de l’Umbert i des del primer moment em va semblar una persona culte i afable, inusualment natural i que escoltava, trets poc comuns entre els mortals que es dediquen a les nostres lletres. Em recordava una mica a J.V Foix a qui vaig tractar breument quan ell era ja molt vell i jo massa jove. Amb Sarsanedas vaig tenir la sort de ser més gran i vaig gosar ensenyar-li els meus primers versos, cosa que, afortunadament, no vaig fer amb Foix. Eren els mesos previs a la publicació de la plaquette Us esperaré a l’alba que tan pulcrament va editar Vinyet Panyella a Quaderns de Terramar. En Sarsanedas no només va tenir la gentilesa de llegir l’original i fer-me alguns retocs de gran intel·ligència sinó que es va avenir a presentar-la al Cercle Maldà un fred hivern de 2002. Una de les característiques de la bona gent, de la gent sòlida, es que ajuden als altres, els hi donen una mà perquè recorrin amb més facilitat el camí que van haver de recorre ells. L’Emili Teixidor deia, tot recordant Sarsanedas, des de Catalunya Ràdio que havia ajudat a Miquel Martí i Pol en els seus inicis. Puc corroborar aquesta inusual virtut de Sarsanedas d’ajudar a qui li demanava i amb qui creia amb una generositat impròpia dels escriptors de casa nostra, atrinxerats en capelletes i , per naturalesa, imparablement vanitosos.
No seré jo qui glosi la seva compacte obra com a poeta, narrador i assagista. Els crítics ho han estat fent millor tots aquests dies des dels diaris. De Sarsanedas em quedo amb la seva veu poètica personal, intima, que tant aflorava en les seves proses com en els seus poemes d’ençà que el 1948 publicà el seu primer recull, A trenc de sorra. Aquest Sarsanedas més privat és el que trobem en les plaquettes en curtíssimes edicions (de 30 a 40 exemplars) sibi et amicis que realitzà amb la gravadora Rosa Vives, entre les quals destaquen Els ulls buits o Veles de cap vaixell.
Avui, 18 de novembre de 2006, no només ha mort un dels últims grans poetes, de la generació d’abans de la guerra, sinó un home bo, un ciutadà honest i un sincer patriota. Manquen, sí , persones de la vàlua de Jordi Sarsanedas, qui el 1980 quan va rebre el premi Josep Pla per La noia de la sorra, novel·la escrita el 1956, va deixar escrit:
” Com la veig ara (referint-se a la novel.la) potser diria que el tema central, o el tema que actualment m’afecta més dels que hi trobo, és el sofriment o la perplexitat davant la malaptesa a viure, davant d’allò que fa que viure sigui no solament morir sinó també, per a tants i tan sovint, fer malbé la vida”. Per sort, Sarsanedas no va fer malbé la seva vida i va fer-nos la millor a molts de nosaltres. El trobarem a faltar. Que descansi en pau.
Artur Ramon Navarro
