Pilar Parcerisas | 4 d’Octubre | El Temps de les Arts
L’obra escultòrica de Susana Solano parla clar a l’espai d’art Artur Ramon amb un diàleg entre levitat i fortalesa en una mostra que porta per títol “Cosas pequeñas y grandes“. Hi conviuen dinou escultures i divuit joies, en una cronologia que va des de 1981 fins a l’actualitat. L’exposició no pretén de cap manera ser cap antològica, però sí mostrar alguns referents o constants de la seva escultura des dels anys vuitanta que marquen l’eclosió d’aquesta autora en el panorama de l’escultura contemporània.
Certament, els anys vuitanta van retornar les disciplines artístiques a les pràctiques específiques de la pintura i l’escultura. De fet, l’escultura no n’havia sortit mai del tot per la seva lentitud en l’execució, però sí que les poètiques pobres i conceptuals l’havien desmaterialitzat, fragmentat, desconstruït i escampat. La instal·lació multimèdia l’havia integrat i retornar a la forma sota noves perspectives i contribucions no era gens fàcil. És un període que es recupera l’obra històrica d’algunes mestres de l’escultura, com Juli González, Jorge Oteiza o Chillida. Es parla de l’escultura del ferro a la qual tornen els joves artistes sortits de Belles Arts. Precisament, algunes obres primerenques de Susana Solano, com Enfront (1981), Pont (1981) o Capitell (1981) es confronten en aquesta exposició a una peça de Juli González per indicar aquesta relació temporal. Altres obres antigues de l’autora no presents en aquesta mostra ens parlen de les caixes obertes, metafísiques, d’Oteiza.
Però el maridatge entre aquesta línia informal, de la qual s’exposa el bronze Tres relleus (1982) i l’aportació del minimalisme, el rebuig del pedestal, la conquesta de l’espai, del terra i la paret, i l’experiència vivencial que Susana Solano impregna de forma secreta les seves escultures, l’han dut a una estètica pròpia on les escultures són coses i objectiven l’espai. L’obra Silencio del sentido (1993), una caixa reixada penjada a un nivell baix de la paret, ho posa de manifest.
L’any 1986, M. Teresa Blanch qualificava amb encert l’obra de Susana Solano de “magatzems de vida”. I no sabem per què les escultures de Susana Solano ens són pròximes, casolanes, ens resulten familiars, tenen una presència que no ens és estranya. La major part de les escultures que presenta són peces de terra o de paret, exemptes o recolzades en l’arquitectura de la sala. A vegades s’acoblen al sòcol, altres ens conviden a passejar desplegades a terra o a contemplar-les penjades al mur.
Aquella escultura del ferro de la que es parlava als anys vuitanta s’ha suavitzat. Alumini, magnesi, vímet, reixa metàl·lica, acer, i plata per a les joies, dona una especial lluminositat a aquest conjunt magnífic d’obres que prenen un sentit gairebé antropològic, entre el que és la nostra cultura occidental, marcada per la indústria i la producció metal·lúrgica, i el que són les altres cultures, més artesanals de l’Àfrica o de l’Orient Mitjà. Per això, la mostra s’acompanya d’algunes fotografies de les seves visites a les ètnies del Sudan, o als conflictes del Iemen. Aquestes visites a altres cultures ha estat sempre una atracció latent en la seva obra. L’escultura és quelcom que ens acompanya en la nostra vida, té un caràcter antropològic, i ens acomboia, objectivament, en tot allò que ocupa un espai al nostre entorn. I el primer espai que les coses ocupen és la casa. I la casa és l’espai dels afectes i les emocions, Per això, la reflexió entorn de taules, escales, parets, terra, i coses que ens envolten és el que interessa a Susana Solano. És també el que fa que les seves obres parlin en femení, perquè la casa és essencialment l’espai femení.
Fa uns quants anys, Susana Solano em deia en una entrevista que el que la motivava a treballar era la insatisfacció i que no sabria fer una altra cosa: “El meu coco està constantment barrinant, però no barrinant en escultures, sinó a l’aguait, en alerta, en el que és la vida, en el que és cada moment. Trobo que és bastant malaltís, però bé…, per a mi el meu cap és més àgil que el meu físic”.
L’exposició mostra la preocupació per trobar l’escala, la mida justa de cada obra, en diàleg amb les altres. Algunes obres expressen cavitats obertes o amagades, com Bura II (2001-2005) en el primer cas, o Salgados II (2001-2002), en el segon. A Philip Guston VI (2014-2015) es permet homenatjar el pintor del post expressionisme abstracte amb el desplegament angelical sobre el terra de planxes d’alumini i magnesi escrites amb gargots subtils.
Les joies palesen la capacitat de treballar en un altre nivell, encara més íntim que les escultures de major dimensió. Són composicions més properes i afectuoses: penjolls, fermalls, oberts, tancats, petites esteles de plata que apropen escultura i joiera com havien fet Juli González o Pablo Gargallo.
Susana Solano continua sent la Domina de la seva escultura, de l’espai domèstic en què l’escultura s’objectiva, sense pressa, on el temps deixa espai a la immanència i a la construcció del silenci.