4 de juliol de 2022 | Pilar Parcerisas | El Temps de les Arts
Fa uns mesos Leopold Samsó ens sorprenia amb un portafolis de fotografies amb el títol “L’equilibri de l’ombra“, on ressonen sens dubte les paraules elogioses a l’ombra de l’escriptor japonès Junichiro Tanizahi: “A Occident, el més poderós aliat de la bellesa ha estat sempre la llum. En canvi, en l’estètica tradicional japonesa l’essencial és captar l’enigma de l’ombra”.
Si aquest portafolis ens parla de la bellesa concentrada en la densitat de l’ombra en fragments de paisatges que sovint es presenten com pures abstraccions en blanc i negre, ara la galeria Artur Ramon Art en la seva programació que contrasta l’art contemporani i les antiguitats, ha fet una aposta per l’obra fotogràfica de Leopold Samsó amb una cinquantena de fotografies que s’exposen amb el títol d’El fons de l’esguard, un títol que ens porta a la mirada interior i observadora del fotògraf, aquella que al darrere de la càmera es pregunta quins són els valors que pot aportar una mirada mediatitzada per una màquina.
Leopold Samsó porta més de cinquanta anys treballant la fotografia i si bé la seva carrera començà en l’àmbit publicitari amb Enric Gras als anys seixanta, en què destaca ja un retrat de Salvador Dalí, la seva brillant carrera publicitària no li ha impedit desenvolupar un treball personal com a fotògraf d’una singularitat que el fan difícilment comparable a altres mirades fotogràfiques que coneixem. Sempre ha estat a prop de l’art, dels artistes i d’un esguard estèticament natural. Com a apunt anecdòtic, però significatiu, els seus joves assistents en fotografia han estat l’artista visual Franc Aleu, amb qui ha compartit recentment un viatge als paisatges ignots d’Islàndia, i Ferran Barenblit, exdirector del MACBA.
Els anys vuitanta va dur a terme un seguit de fotografies d’artistes en el context d’aquella Barcelona que despertava del malson franquista. Ocaña al seu pis modernista amb el seu gat, Pau Riba amb els seus fills a la banyera, Jaume Plensa, Evru (Zush), Barceló quan pintava la cúpula del Mercat de les Flors, Rafael Tous i Isabel de Pedro a l’acabat d’estrenar Metrònom, Cesc Gelabert assajant, el pintor Antonio López, entre altres, formen un retrat múltiple d’aquells anys innocents, d’una Barcelona amb esperança.
Si d’això parla l’exposició a l’Artur Ramon, també hi ha sorpresa pel retrat de la “Barcelona canalla”, aquella que es movia amb llibertat, sense normativa, on un repartidor de diaris podia asseure’s en un carretó sobre la pila dels diaris a repartir al costat de cartells de “Visca el PSUC” o algú fer migdiada en una xarxa lligada entre dos fanals de les Rambles o festejar a l’edat madura en un banc de persiana al carrer davant la indiferència dels que els acompanyen. L’observació és la clau, el que no vol dir “indiferència”. Samsó sempre busca trobar la distància justa, no pas la correcta, sinó simplement la seva, entre el fons del seu esguard i l’objectiu observat. Tan lluny, tan a prop, seria potser la mesura que definiria la distància amb la qual Samsó quadra la relació íntima i distant alhora amb l’objecte fotografiat com una actitud no només en la professió sinó també davant la vida.
La seva fotografia no té res a veure amb la poètica de l’instant, sinó més aviat en l’estètica i la poètica de la permanència. La densitat, el “punctum” s’estén per tot l’espai fotogràfic. Aquesta densitat que caracteritza la seva mirada fotogràfica és temporal per aconseguir la intemporalitat. Amb els retrats estableix una mirada còmplice que implica un temps de preparació fins que la posa esdevé totalment natural. Per això, si en la publicitat – com ell diu – la sofisticació ha d’aparèixer natural, aquest és un bon camí d’entrenament per a l’obra personal d’aquest fotògraf que juga amb la contemplació i la fascinació pel temps.
Deixar que les coses siguin, que les persones es presentin com saben estar en aquest món, que la natura respiri. La seva estètica, doncs, no respon a les qualitats de l’aparell fotogràfic, que també importen, sinó a la mirada interior del fotògraf, que deixa que les emocions flueixin, i on es conciten l’esperit lliure, la contemplació, la ironia, el joc, l’espai, l’escenografia, l’arquitectura, la llum i la foscor.
Perquè si hi ha un altre factor que, a part de l’espai i el temps –l’escenografia i la dimensió temporal– que pot niar dins la fotografia, és la llum. La llum natural fascina aquest fotògraf. Escurar la capacitat de la llum, forçar-la a l’extrem per dotar la fotografia d’un dramatisme quan convé – com en les fotografies de l’actor i mim Albert Vidal, és un dels seus triomfs. Escanyar la llum sense prendre-li un bri de natura és el que aconsegueix amb aquestes fotografies dedicades a la gesticulació d’aquest mim extraordinari.
En Leopold Samsó la fotografia esdevé una mena de ritual, un gest natural i maquinal que acaba en repòs i silenci, que va de l’instant fugisser a l’acte que roman, com un miracle entre una realitat que viatja de l’efímer a l’immutable.
No és estrany, doncs, la seva atracció pel Renaixement, per l’humanisme matemàtic i les regles teatrals i posada en escena que aquesta època de creació artística i científica introduí en la pintura. Si l’il·lusionisme de la perspectiva va ser l’invent màxim del Renaixement, no és gaire lluny dels secrets de la fotografia. Samsó confessa que abans de tirar una fotografia sovint solia fer un dibuix o un croquis previ. La seducció dels jocs de màgia en el jove Samsó diuen molt en favor de l’entrada de la seva mirada a la caixa fosca.
Leopold Samsó es defineix com un estoic, allà on es troben la lògica, la física i l’ètica, una filosofia antiga per aplicar als dies convulsos de la contemporaneïtat que permet al fotògraf tenir la temprança suficient per abordar l’objecte a fotografiar amb tranquil·litat d’ànima. Aquest estoïcisme potser es veu més clar davant els pertorbadors paisatges de la Islàndia que ha fotografiat recentment i dels que l’exposició El fons de l’esguard n’ofereix un tast.
Els seus arxius personals han estat amagats molt de temps a ulls públics, i ara es descobreixen els seus retrats d’artistes dels anys vuitanta i algunes fotografies d’aquesta “Barcelona canalla” que a vegades els habitants que l’han coneguda enyoren amb malenconia. Però Leopold Samsó ha viatjat moltíssim pel món, per l’Amèrica Llatina, a l’Amazones, en paisatges ignots, d’Andalusia, Portugal, i tants altres.
La seva donació d’una setantena de retrats al MNAC i un conjunt de fotografies al MACBA mostren la seva generositat i se’ns fa estrany que uns arxius tan interessants i amb una mirada tan singular i potent no hagi vist encara cap retrospectiva completa del seu treball com a fotògraf. Potser massa anys de dedicació al silenci de la mirada.