Vaig heretar del meu avi Artur parts dels quaranta-cinc volums de les obres complertes de Josep Pla editats per Destino. No entenc,-coses de l’atzar-, perquè em van arribar incomplets quan recordo la col·lecció sencera a casa seva. He estat deu anys comprant volums solts als llibreters de vell per poder fer-me de nou amb el conjunt, tot i sabent que un dia sortiran els llibres extraviats de qualsevol dels magatzems de casa. Però m’agraden com a objectes: volums vermells amb paper de bíblia que fan olor de passat i que llegeixo àvidament els caps de setmana. Josep Pla és un jaciment extraordinari, la seva prosa és bella i perfecte com una rosa. Corro a comprar el seu darrer llibre, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964) que em llegeixo en dues nits. Son anotacions privades, un diari personal que encara no ha passat pel filtre de la literatura. Aquest és el seu gran defecte i la seva gran virtut alhora: ens arriba massa telegràficament, de manera molt directe però coneixem el Pla més íntim, més personal. La solitud del mas on dorm quan pot (patia d’insomni), els amics, l’escriptura com un ofici o una passió. Quan acabo el llibre el poso al costat de la meva col·lecció ja complerta i es com si tingués en un costat la matèria i en l’altra la forma, el marbre del qual sortiran quaranta-cinc obres mestres. Pla és imprescindible pels que volem escriure en català tal com parlem, utilitzat la llengua com l’ull eloqüent que tot ho veu i ho descriu de manera granítica i amb precisió oftalmològica.