El 1976 només tenia nou anys però vaig quedar bojament enamorat d’una actriu sortida de la gran pantalla. Una dona rossa i sensual (llavors tenia vint-i-cinc anys) que vestida de blanc jeia en el palmell gegant de la mà negre de King Kong. M’agradava el seu nom d’estrella: Jessica Lange. L’aparició de la Lange a la meva vida va anar en paral·lel al flash que vaig tenir al veure una nena de la classe que duia les meves inicials i que s’assemblava molt a l’actriu amb la seva bellesa exòtica i el seu somriure blanc. Cinc anys després, jo ja tenia catorze anys i al despertar de la primavera li vaig posar les imatges de la Lange emparellant-se amb Nicholson a la cuina de El carter sempre truca dues vegades, tot banyat amb la llum càlida del rovell d’ou. Les darreres vegades que he vist a la Lange a les revistes m’ha semblat que havia caigut en la temptació de la cirurgia i aquell rostre que llavors fou tan bell és avui una mascara estirada que amaga la seva biografia de sex-symbol.
Ara em retrobo amb l’ombra de la meva actriu a la mostra de les seves fotografies a Casa America a Madrid i recorro sol la galeria d’imatges en blanc i negre Secuencias de Mexico. Imatges de la vida quotidiana copsades amb punts de vista originals, majoritàriament nocturns. M’adono que darrera les imatges hi ha la solitud d’una dona que ha hagut de conviure amb les cadenes de la fama. Quan surto creuo la Castellana amb una pregunta que m’obsessiona: que s’haurà fet d’aquella nena de l’escola que era la viva imatge de la Lange?. Quan, de nit, arribo a casa, trobo la resposta.