Vaig arribar tard i malament a comprendre al pintor britànic John Constable per culpa d’una mala professora de l’Institut que pronunciava el seu nom reforçant la paraula que en anglès significa taula mentre el matava en quatre traços de pintor realista sota l’ombra del modern i abstracte Turner. Ha fet molt mal aquesta manera d’explicar l’art a base d’afirmar uns mestre per negar uns altres. Quanta raó tenia Thomas Bernhard quan deia que hi ha historiadors de l’art que son aniquiladors de l’art. M’ha costat moltes hores d’observació i estudi per derribar el prejudici. La darrera mostra Constable: the making of a Master del Victoria and Albert de Londres (fins 11 gener 2015) m’ha acabat de convèncer en la idea que Constable és un dels més grans pintors anglesos de tots els temps. M’agraden les seves notes preses del natural, estudis de paisatges en plein air i de núvols a la manera de Cozens i com després farà el nostre Galwey. Com els hi passa als pintors que treballen en formats grans,- Rubens és l’exemple perfecte-, sents millor la seva veu en els esbossos en petit format, les notes on recullen comprimit tot el món que es disposen a explicar. Les vistes de la catedral de Salisbury, les aquarel·les de Stonehead, les copies dels grans mestres. De tota la mostra em quedo amb una petita pintura del tronc d’un arbre, humil i bella, que va enamorar al mateix Lucian Freud.