Entre els meus trajectes urbans qüotidians, la plaça Isidre Nonell em queda sovint de pas. Sempre m’ha agradat el seu espai quadrat, de trobada, un indret que està entre l’àgora clàssica i el backstage de l’edifici racionalista del Col.legi d’Arquitectes. En els darrers anys he vist com la plaça que porta el nom d’uns dels meus pintors preferits evolucionava de manera positiva, orgánica, es feia sòlida, s’urbanitzava com ho amb el temps molts espais de les ciutats.
Travessant la plaça molts cops m’he preguntat què hi ha darrera del mur?. Fa poc vaig saber que hi ha una casa amb un jardí frondós que va ser de la familia del dramaturg Ricard Salvat i en la que es van fer moltes representacions teatrals a la Barcelona grisa dels anys seixanta. Ara el mur ha esdevingut una obra d’art gràcies al fotogràf Joan Fontcuberta. El món neix en cada besada és un conjunt de quatre mil rajoles amb imatges extretes de les fotografíes que els barcelonins van enviar a El Periódico de Catalunya i que representen moments de llibertat. Si ens apropem nomquan caminava per aquell rodal sovint em preguntava et que estesentacions teatrals a la Barcelona grisa dels seixanta. raés veurem imatges instàntanies amb el tó sèpia que donaven les polaroids mentre de lluny veiem el zoom de dos llavis femenins, -les formes molsudes no deixen lloc a cap equivocació de genere- buscant-se per a la besada.
El fotomosaic de Joan Fontcuberta proposa un joc doble. D’una banda, un joc òptic que ens tant ens remet a alguns experiments surrealistes com la sala Mae West de Salvador Dalí, una instal.lació de l’artista inspirada en el retrat que ell mateix va fer de la diva i que es pot veure al museu que du el seu nom a Figueras com els més contemporanis googlegrames o fotografíes extretes del mosaic d’imatges que ens serveix la xarxa i que el pròpi fotograf converteix en trencaclosques visuals. I de l’altra un joc conceptual, és a dir, una reflexió sobre la imatge en el món d’avui i la seva adopció o reciclatge projectant-la en àmbits diversos.
Hi ha una llarga tradició en la representació del petó en l’art. Artistes com Klimt, Rodin, Picasso, Magritte, Brancusi i Lichenstein entre d’altres han incorporat aquest motiu a les seves obres. Es molt coneguda i Honecker que fou pintada al mcker que fou pintada al Mur de Berlnstein entre altres han incorporat aquest motiu a les seves ola imatge icònica que representa el petó entre dos homes, Bresnev i Honecker que fou pintada al mur de Berlín.
Per a conmemorar el tricentenari, Joan Fontcuberta no ens proposa un mur de les nostres derrotes on lamentar-nos sinó un fresc que és una celebració de la vida a través de l’amor. Una exaltació del carpe diem d’Horaci o una manera de condensar la filosofía de Seneca: “ni nostalgia del passat, ni esperança en el futur”. Potser per això agrada tant als nostres visitants que els he observat aturant-se i fent-se fotos (la foto dins de la foto com abans passava amb els quadres dins dels quadres) per a conmemorar que han estat allà, per condensar la única cosa que compta: el present, el moment, l’ara abans que es disolgui per sempre més.
El mundo nace en cada beso, sí, una obra que enllaça amb els murals ceràmics de Joan Miró i Llorenç Artigas amb clares ressonàncies surrealistes i de l’art pop però completament arrelada a la nostra estètica contemporania i calidoscópica on la imatge ja no és informació sinó que tots i tot és ja imatge.