Marià Fortuny Marsal (Reus 1838 – Roma 1874) va ser un dibuixant innat, precoç i compulsiu. Els testimonis directes de diversos amics de l’artista, com ara el baró Charles Davillier, Walter Fol, Attilio Simonetti, William H. Stewart o Charles Yriarte, es complementen i donen fe de la seva especial dedicació a aquesta modalitat artística durant tota la seva vida.

En preparar els primers capítols de la biografia del seu amic (1), Davillier va reunir els records de gent com per exemple el seu company d’infància Joan Roig i Soler, que li va explicar com Fortuny, quan tot just tenia uns nou anys, s’entretenia fent dibuixos per als amics d’escola i que a classe dibuixava en comptes d’escriure, i per aquest motiu sovint rebia les reprimendes del mestre (2). Després va arribar l’escola pública de dibuix de Reus i la tutoria artística de Domingo Soberano, pintor afeccionat local que li va inculcar la metodologia bàsica de l’ofici. Resultat de tan excel·lent mestratge va ser la preparació meticulosa i sistemàtica de totes les seves composicions amb nombrosos estudis i esbossos a llapis, tinta o aquarel·la, ja des dels seus inicis. Prova d’això la tenim en tots els treballs preliminars que coneixem per a un oli amb la representació d’una Batalla medieval, datat per la seva parella el 1851, és a dir, quan Fortuny era només un vailet de dotze o tretze anys d’edat.

Un temps més tard, matriculat ja com a alumne de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i havent complert els quinze anys, tenia tota la setmana ocupada en la seva formació artística, ja que feia d’aprenent al taller de Claudi Lorenzale i donava classes de dibuix als fills de famílies benestants de Barcelona, com ara els Esteve Nadal o els Proubasta. A més de tot això, encara dedicava els diumenges a prendre apunts del natural pels afores de la ciutat juntament amb Josep Tapiró (3). La «descoberta», el 1855, de les litografies de Sulpice-Guillaume Chevalier, més conegut pel nom de Paul Gavarni, amb retrats de celebritats contemporànies i d’altres personatges, va obrir tot un nou ventall de possibilitats a Fortuny que, a partir d’aquell moment, va dedicar el seu temps lliure a «pescar tipos» pels carrers, pels teatres i pertot arreu, omplint-ne amb gran entusiasme els seus àlbums, que després repartia entre els seus amics i protectors (4).

A Roma, després d’haver guanyat una pensió per completar els estudis, a més de complir les seves obligacions acadèmiques, va mantenir el seu costum de sortir a prendre apunts pels voltants de la ciutat, generalment en companyia d’Attilio Simonetti (5). Els vespres anava assíduament a l’acadèmia de Gigi a fer dues hores de model nu i dues més de model vestit, tot i que no donava gran importància als dibuixos que hi feia; en plegar, la majoria restaven abandonats a la seva taula perquè els llencessin o els recollís qui volgués (6). De vegades, per acabar el dia, la colla d’amics anaven a sopar a alguna taverna, on Fortuny continuava omplint els seus àlbums amb apunts dels personatges pintorescos que hi trobaven (7).

La comissió que el pintor va rebre de la Diputació de Barcelona per fer la crònica gràfica de la guerra del Marroc no solament el va enfrontar amb la intensa llum nord-africana i l’exotisme de la cultura magrebina, sinó que el va forçar a dur al límit la seva capacitat com a dibuixant. Charles Yriarte, que va fer el viatge de Barcelona a Tànger en el mateix vaixell que Fortuny i va conviure amb ell durant el mesos següents, el descriu atrafegat febrilment en l’estudi de les incomptables novetats que l’assaltaven per totes bandes, sempre amunt i avall pertot arreu, dibuixant incansablement a peu dret (8). Després de la conquesta de Tetuan el jove reusenc va refusar l’oferiment d’Yriarte per a instal·lar-se amb ell i el poeta Alarcón a la casa que el general Leopoldo O’Donnell els havia assignat. Es va estimar més continuar voltant pels carrers i pels racons de la ciutat, aplegant tanta informació com podia i, així, disposar dels elements necessaris per compondre els quadres que la Diputació li havia encarregat (9). L’exposició a Barcelona de tots aquests apunts i estudis, a llapis i a l’aquarel·la, àmpliament ressenyada a la premsa del moment, va causar gran admiració general i va marcar l’inici del reconeixement públic de Fortuny.

Els anys següents van ser els de l’ascens inexorable del pintor, fins a arribar l’èxit clamorós que va representar La vicaria. Va ser també un temps d’activitat frenètica, però, així i tot, Fortuny era incapaç de desconnectar per un instant, ni tan sols en els moments d’esbarjo. Walter Fol (10) i William Stewart (11), dos col·leccionistes i grans admiradors seus que el van tractar molt de prop, ens expliquen, cadascú pel seu compte, com l’artista es passava les vetllades socials amb l’àlbum de notes i el llapis a la mà, sense perdre, però, el fil de la conversa. La imatge que projecten aquests testimonis concorda amb la que ens suggereixen diversos folis o mitjos folis doblegats en dos, en quatre o fins i tot en vuit, plens de croquis taurins pel davant i pel darrere (12). No és difícil imaginar el pintor anant a les curses de braus amb alguns fulls de paper a la butxaca de la jaqueta per tal de poder capturar els detalls més significatius de l’espectacle. A les cartes adreçades als seus amics tampoc no es podia estar d’afegir-hi dibuixos que majoritàriament reproduïen les seves creacions més recents; se’n coneixen unes quantes de les que va trametre a Manuel Yrureta Goyena (13) i també de les que va escriure a William H. Stewart (14), el qual les tenia en gran estima (15).

Aquesta ànsia per absorbir tot el que l’envoltava i plasmar-ho sobre el paper el va dur a dibuixar en llocs pràcticament impossibles, tal com manifesten alguns apunts de línies tremoloses a causa de les sacsejades del tren que el duia de retorn a Roma, un cop acabades les seves vacances a Portici, a principis de novembre de 1874. Sembla com si una premonició subconscient l’empenyés a no desaprofitar cap instant de la seva existència. De fet li quedaven pocs dies de vida; el 14 de novembre es va trobar malament i es va ficar al llit. Una setmana més tard, el dia 21, a les sis de la tarda, ja era mort; tenia trenta-sis anys i mig. El dia abans s’havia fet dur una mascareta de Beethoven i en va fer un parell de dibuixos, els seus darrers, a l’àlbum de la seva muller (16).

L’obra sobre paper de Marià Fortuny és veritablement exorbitant. Integren aquesta col·lecció multitudinària tota mena de peces creades amb finalitats molt diverses, des de traços i taques pràcticament inconscients, de difícil interpretació, fins a obres d’una elaboració i una subtilitat extremes. Hi ha còpies ingènues d’aprenentatge fetes durant la seva infància i còpies magistrals de les obres dels grans mestres de la pintura de mitjans de la dècada dels anys seixanta, acadèmies, apunts de paisatge, «tipos» dels que «pescava» pels carrers i les tavernes de Barcelona o Roma, caricatures, croquis de tota mena d’objectes, d’animals i de vegetals, escenes històriques imaginades o observades, esbossos per a composicions, estudis parcials de figures o elements de les que serien obres definitives, els calcs que utilitzava per repetir algunes de les seves creacions, dibuixos «acabats» destinats als col·leccionistes, les reproduccions de les seves pintures que incloïa a les cartes adreçades als amics i un llarg etcètera que, en conjunt, configuren l’univers més íntim del pintor. Són de fet els ingredients bàsics de la cuina de l’artista, que ens obren una finestra a través de la qual podem entreveure la màgia del procés creatiu.

Com ja s’ha comentat, Fortuny no donava gaire importància a molts dels seus dibuixos, els considerava simples exercicis d’aprenentatge o eines d’ús temporal la finalitat de les quals era únicament la confecció de les obres definitives. Per aquesta raó molt d’aquest material es va perdre, llençat o abandonat pel propi artista, o bé es va dispersar entre amics i coneguts seus que, sobretot en la etapa de l’adolescència del pintor, no sempre van valorar degudament allò que rebien. La majoria però van quedar en poder de l’artista fins a la seva mort. Podrem fer-nos una idea del volum que representaven si considerem que quan es va fer l’inventari de testamentaria (17) la dotzena de carteras amb dibuixos, aquarel·les i gravats que van restar al seu taller van ser valorades en 11.300 francs, quantitat francament important si la comparem amb els 18.000 francs de La batalla de Tetuan, els 20.000 francs de La platja de Portici o la vintena de francs de molts estudis i esbossos pintats a l’oli.

Així, no ha sorprendre que l’obra sobre paper de Marià Fortuny conservada actualment sigui molt nombrosa. Només al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha més de dos mil dibuixos i aquarel·les seves, i el Museu d’Art i Història de Reus, el Musée d’Orsay de París, el Musée Goya de Castres, la British Library, la Biblioteca Nacional de Madrid o el Museo Nacional del Prado també tenen fons importants. A més, cal tenir en compte la multitud d’obres disperses en col·leccions públiques i privades, a les quals cal afegir totes les que encara no han estat localitzades. Constitueixen un conjunt de dimensions veritablement aclaparadores; tant és així que encara no s’ha fet cap intent de confecció del catàleg corresponent, una eina imprescindible per aprofundir en el coneixement dels apassionants i complexos processos de gestació de les creacions del gran pintor de Reus.

És per això que resulta especialment gratificador poder presentar un notable conjunt d’obres inèdites de Fortuny sobre paper, que representen una important contribució al coneixement d’una de les figures més destacades de la pintura del segle xix. Cal assenyalar que bona part dels dibuixos exposats procedeixen de la col·lecció d’Attilio Simonetti, pintor romà que va conèixer Fortuny el 1858 i des d’aquell moment va compartir taller amb ell i va esdevenir un dels seus millors amics, a més de col·laborador i deixeble.

1 Davillier, Baron Charles: Fortuny, sa vie, son oeuvre, sa correspondance. Auguste Aubry, éditeur, París, 1875.

2 Davillier, op. cit., p. 4: «Je fus son condisciple, m’écrit M. Juan Roig y Soler, de Barcelone, et je me souviens que déjà il s’amusait à faire des dessins pour ses camarades; aussi son maître le reprenait-il souvent lorsqu’il le surprenait occupé à dessiner au lieu d’écrire».

3 Davillier, op. cit., p. 7: «Le dimanche, il partait de bonne heure et allait dessiner d’après nature dans les environs de la ville. Son camarade José Tapiró, notre ami commun, l’accompagnait dans ses excursions».

4 Davillier, op. cit., p. 9: «C’est en cette année 1855 que Fortuny vit pour la première fois des lithographies de Gavarnie: une suite de six portraits en pied, publiée en 1853 sous le titre de Célebrités contemporaines [...]. Ces dessins, empreints d’un réalité si vivante, frappèrent beaucoup le jeune artiste, et il les copiait continuellement [...]. Peu de temps après, un de ses amis lui prêtait d’autres lithographies de Gavarni portant également la date de 1853. La vue de ces nouveaux dessins augmenta encore son ardeur à rechercher partout, au théâtre, dans les promenades, dans les rues, les types et les scènes populaires: c’était ce qu’il appelait “pêcher des types” -pescar tipos; il en remplissait ses albums, et parmi ses amis de cette époque il n’en est guère qui ne possède quelques-uns de ces croquis».

5 Davillier, op. cit., p. 35. 

6 Davillier, op. cit., pp. 16-17: «M. d’Épinay, qui fut aussi de ses fidèles amis, me racontait qu’après avoir travaillé toute la journée, il allait le soir à l’académie bien connue de Gigi, via Margutta, faire deux heures de modèle nu et deux heures de modèle habillé. […] Quant aux études qu’il y faisait, il les considérait comme ayant aussi peu de valeur que la plupart étaient abandonnées sur son pupitre comme bonnes à jeter au panier. Le propriétaire de l’établissement les mettait dans un carton, les déchirait quelquefois ou les collait au mur. Je me rappelle en avoir vu, il y a huit ans, une vingtaine attachées au mur, et à vendre pour quelques francs».

7 Fol, Walter: «Fortuny». Gazette des Beaux-Arts, XVIIème année, tome XIe, 2ème periode, mars-avril 1875, pp. 270-271, 280-281: «Quelquefois, pour se reposer, il allait, en compagnie de quelques amis, après l’académie, avec Agrassot, Valles ou Simonetti, souper chez Cucciarello, au Trastevere, où les types se sont conservés plus purs que dans l’intérieur de Rome; et toujours l’album à la main, en attendant la soupe ou la friture, il faisait quelques croquis. C’est l’a qu’assistant par hasard à une dispute de femmes du peuple, il nota l’idée première des sorcières, dont il fit une de ses eaux-fortes, sinon les plus travaillées, du moins les mieux réussies».

8 Yriarte, Charles: Fortuny. Les artistes célèbres. Librairie de l’Art, París, vers 1884?, pp. 6, 8: «Ce séjour au Maroc, qui dura de cinq à six mois, fut certainement une révélation pour le jeune artiste. […] Fortuny vivait absorbé dans une contemplation féconde et sollicitée de tous les cotés à la fois de mille épisodes brillants pittoresques, inattendus et dramatiques, qui se déroulaient devant lui. […] Il allait et venait par les camps avec une activité infatigable, muni d’un large carton de papiers légèrement teintés sur lesquels, avec une dextérité extraordinaire, il fixait, à main levée et debout, tout ce qu’il voyait, en rehaussant ses dessins d’une tache blanche pour avoir les reliefs».

9 Yriarte, op. cit., p. 8: «[…] Quand […] nous entrâmes à Tétuan en vainqueurs […] le maréchal O’Donnell désigna à Alarcon, le poète, et à nous, un palais beau comme un alhambra. Nous offrîmes l’hospitalité à Fortuny, mais il lui fallait les bouges du «Barrio» des juifs, les cavernes étranges et noirâtres où se réunissaient les vaincus, l’impression de la rue, le spectacle de la vie orientale, l’épisode caractéristique. Pendant tout son séjour dans la ville, il vécut en plein air, occupé à rassembler les documents qui devaient lui servir l’année suivante à peindre ses premiers tableaux importants».

10 Fol, op. cit., pp. 280-281: «[…] Fortuny était peu expansif; il ne désirait pas voir le monde, se renfermait dans un petit cercle d’amis, et rien ne lui semblait aussi dénué de bon sens que de passer sa soirée à causer sans rien faire; l’habitude du travail était tellement innée chez lui qu’il ne se plaisait que dans les cercles intimes où il lui était permis de dessiner à sa guise pendant que les autres personnes discouraient; il levait de temps à autre le nez de son travail, faisant voir par une observation ou par un mot qu’il n’avait rien perdu de la discussion».

11 Stewart, William Hood: Reminiscences and Notes. Apèndix a l’edició anglesa de Charles Davillier: The Life of Fortuny. Filadèlfia, 1885, pp. 207, 211-212: «Many of his evenings were passed at our house. He was fond of music and conversation, to both of which he was an attentive listener, though preferring often to be drawing, in which he frequently indulged when with us. He would sometimes take away with him a photographic portrait of some person, which happened to strike his fancy, and copy it most exactly in India ink or sepia. In this way, I have the likeness of one Amos Foster, known at Torresdale, Philadelphia, as «Boss» —copied so closely by Fortuny, that it is difficult to distinguish it from the photograph. It was about this time that the Vicaria was finished and upon its easel. […]».

12 Madrid, Biblioteca Nacional: T-10 - sign. AB 5604 / T-12 - sign. AB 5588 / T-14 - sign. AB 5607 / T-21 - sign. AB 5582 / 139r.

13 Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya (Granada, 28 feb. 1871, MNAC/GDG 8725 D // Granada, 2 gen. 1872, MNAC/GDG 8724 D // Portici, 13 oct. 1874, MNAC/GDG 8721 D).

14 New York, Spanierman Gallery (Granada, 17 oct. 1872 // Portici, sense data [estiu de 1874] // Portici, 4 set. 1874).

15 Stewart, op. cit., pp. 211-212: «[…] At times he sent me photographs, and again, pen and ink drawings of what he had done, or was doing.[…] From Rome, he continued his intimate correspondence with me, all his letters containing beautiful sketches and drawings, which I have preserved most carefully, as marvels of art».

16 Fol, op. cit., pp. 364-366: «[…] Cependant rien ne paraissait désespéré, et le 21 après-midi la fièvre ètait vaincue, quand à l’improviste il expira le soir de ce même jour. Jusqu’à la veille il avait dessiné, quoique au lit; il s’était fait apporter la masque de Beethoven et en avait fait un dessin pour l’album de sa femme».

17 Navarro, Carlos G.: «Testamentaría e inventario de bienes de Mariano Fortuny en Roma». Locus Amoenus, Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona (en preparació).