Eugenio Lucas. L'art de la taca
SUSANA ESCUDERO GONZÁLEZ

Fins a la nostra època, el pintor romàntic Eugenio Lucas Velázquez (1817–1870) ha estat qualificat sempre com a imitador incansable de Francisco de Goya (1746-1828). És ben cert que la seva pintura mostra elements estètics extrets directament de la tècnica del gran artista aragonès. Però en realitat, pel que fa als resultats, hi trobem una visió molt personal d’aquesta estètica, un idioma independent, propi. Com més estudiem la seva figura, més ens separem de la visió «goyesca», plena de miratges que distorsionen als nostres ulls la realitat de la seva obra.

Presentem aquí una selecció de 26 dibuixos de petit format on l’artista deixa entreveure el seu esperit més individual, en què contraresta la semblança excessiva amb Goya. Una creació pròpia i original que moltes vegades ha restat en un segon pla quan s’ha citat la seva personalitat artística. Al nostre entendre, les seves «taques» són un crit desesperat de la desitjada individualitat artística.

La mostra vol complementar la realitzada anteriorment a la nostra galeria el 2002, Eugenio Lucas Velázquez (1817-1870). Dibujos y pinturas de un visionario. A la vegada, aspira a revelar una visió de l’artista diferent de la que es pot veure actualment, del 4 de novembre de 2008 a l’1 de febrer de 2009, a l’exposició temporal del Museu Nacional d’Art de Catalunya, L’imaginari d’Eugenio Lucas. La influència de Goya en la poètica romàntica.

Només amb el primer cop d’ull ens adonem que les seves «taques» tenen quelcom de profètic. Sembla com si en ple segle XIX hagués anunciat ja la modernitat i l’abstracció d’una forma absolutament indubtable i original.

El primer element que subratlla la modernitat d’aquestes obres n’és la producció mateixa: les taques aleatòries d’Eugenio Lucas semblen en gran mesura elements resultat de l’atzar, ja que les creava deixant caure tinta sobre el paper fins a formar dibuixos, paisatges i escenes amb l’única finalitat d’enriquir mentalment el seu repertori compositiu.

Aquesta tècnica, de tendència clarament abstracta —per molt «dadaista» que ens sembli si tenim en compte l’època en què se situa—, en realitat va ser emprada per molts artistes. Entre tots els que la van dur a terme destaquen les taques del polifacètic Victor Hugo (1802-1885), que desprenen també un aire d’espontaneïtat, modernitat i transgressió. Potser el que en un primer moment va començar com una pràctica que servia d’inspiració per crear paisatges va acabar sent un joc mental, un divertimento en què interactuaven la ment i la mà. El resultat seria una expressió de la personalitat pròpia de l’artista, que el distingiria i, en el cas concret de Lucas, li permetria evitar comparacions odioses amb els seus coetanis.

La tècnica emprada per crear aquestes taques ens pot recordar al dripping, el frottage. Tècniques utilitzades pels expressionistes abstractes Jackson Pollock (1912-1956) i Robert Motherwell (1915-1991). Alhora, i en ple segle XIX, anuncien l’expressionisme, l’automatisme. Com que són estudis previs i mentals, han arribat fins a nosaltres «sense títol», com moltes de les grans obres contemporànies. Aquestes es presenten com una sèrie d’infinites ràfegues d’idees instantànies, ràpides, que van sorgint a mesura que la gota de tinta va fluint pel paper.