Decideixo començar el dia voltant pel Marais, un barri que m’agrada molt. Necessito oxigen abans d’entrar al temple i tancar-me durant deu hores al meu estand. M’agafa complexe de bèstia de zoològic, claustrofòbia d’estar engabiat, enyorança de la ciutat que no la puc disfrutar tenint-la al costat. Però la vida del feriant és dura i no em queixo perquè m’agrada el que faig i sé que sóc un privilegiat amb la feina que tinc i la sort de poder voltar món i viure noves experiències fora de casa. Cal fer una cosa nova cada dia com diu el meu millor amic Louis Gibert. Avui he decidit conèixer els carrers del Marais. M’aturo davant unes portes de fusta de la rue Vielle du Temple on mal vivia en una chambre de bonne José Bergamín, com una criada. Els nostre intel·lectuals a França han passat gana. Em fascina aquest cap de Medusa que treu la llengua, té alguna cosa entre Caravaggio i Blake, la línia sinistre d’allò monstruós que va de l’Edat Mitja al Romanticisme que reivindicava Mario Praz (m’agrada citar-lo i veure que no em passa res, és com un joc).  L’art no sempre és bell, pot ser horrorós o sinistre.

M’he llevat obsessionat amb els retrats que Guericault va fer cap cap a 1820 dels malalts mentals de l’hospital de Salpêtrière a París per encàrrec del seu amic el doctor Etienne-Jean Georget. Guericault realitza una sèrie de retrats de mig cos de figures masculines i femenines penetrant en els seus estat d’ànim. Pintura freudiana abans de Freud ( penseu en el filosof vienés o el pintor britànic, tant se val) que enllaça amb els nans de Velázquez. M’impressiona la capacitat per traspassar el retratat i copsar la seva ànima, viatjar enllà dels seus ulls per trobar la matèria amb la que estem fet, el fang del qual surt l’home. Son prodigiosos. Tècnicament magnífics: contorns marcats i vestits entre bruns de tabac i blancs de nata muntada. Com m’agradaria descobrir-ne un a Druot i viure tota la vida amb una d’aquestes figures que ens arriben avui amb una dignitat humana eterna, ençà i enllà de l’espai i del temps.

Entro a la llibreria Cahiers de Colette i em compro dos llibres del gran filòsof Jean-Luc Nancy que és dels pocs que saben el que es diuen quan parlen d’art. Hi ha un gust aquí per l’alta cultura, per les lletres i la pintura, la filosofia i la música, hi ha un interès i una curiositat que és transversal en la societat i que fa de França un gran país, una civilització distingida i diferent d’altres molt properes. Així, avui, ja de retorn a la Bourse, una senyora m’ha estat observant que les magdalenes que han dibuixat els prodigiosos germans Santilaris com a homenatge al centenari de la Recherche de Proust no són magdalenes proustianes sinó muffins anglesos. Quina és la diferència?. La madeleine de Proust és més llarga i estreta i té estries. La llegenda diu que el nom prové d’una camperola que feia aquests pastissos i Stalis Leszynski li va agradar i la va batejar. Quan cap el 1750 va arribar a Versailles és va popularitzar. Té forma de mol·lusc, res a veure amb la magdalena santilariana més grossa i molsuda. En fi, la mateixa senyora de vocació pastissera em va donar lliçons sobre els diversos tipus de panetone mentre mirava un altre dibuix dels mestres prodigiosos de Montgat.

Plou. Em diuen que fa vuit mesos que aquesta gent no veu el sol i es nota. Fan cara de pomes agres. Ja ho deia Jean Cocteau: ” un francés és un italià antipàtic”. L’hivern ha estat molt dur en tots els sentits. El temps i l’atmosfera política. Hollande “c’est le president faible” diu la portada de L’Express. Donava lliçons de moral i el seu ministre d’Hisenda li han trobat 16 milions d’euros en paradisos fiscals. Amb els anys he après que els que donen més lliçons de moral, els més moralistes son uns immorals integrals. Recordo un petit home (en tots el sentits) que vaig conèixer que es passava el dia parlant de valors i de moral i criticant els que creia que no en tenien. Un dia vaig descobrir que tot allò que odiava era ell. Sort que ha desaparegut de la meva vida.

Sopo a Le Petit Riche, un restaurant típic del barri de Druot amb la meva dona i quatre amics, una parella vinguda de Madrid i una de Barcelona. Tot transcorre perfectament sense ensurts. Evitem la política. Tot ha anat bé perquè els amics venent de Madrid però son cubano-italians i no han inoculat el virus del prejudici a tot allò que és diferent. Els meus amics catalans es troben comodes i tot flueix perfecte. Ningú no ha dit la celebre frase: “que bonita està Barcelona!” que és l’avantsala de ” ¿hablaís catalán todo el día?”. M’agrada parlar amb italià amb l’Angela, una napolitana amb molt caràcter, una vera donna italiana.  Els cambrers segueixen sent molt antipàtics aquí ,- por quoi?, volem pagar- però no es menja malament. La cuina francesa és una metàfora del país: demodée. Massa salses, massa literatura. M’agrada la cuina autèntica i menys sofisticada. La cuina basada en el producte ben elaborat. Ni els plats decoratius i poc nutritius de la nouvelle cuisine, ni els experiments químics de l’emperador Adrià, la cuina de tota la vida, pràctica, essencial, la de les àvies. La cuina tampoc és art. L’art és art i la cuina és cuina. I els Roca’s brothers no son Miquel Barceló. Hi ha professions que tenen, de repent, moments estel·lars, mediàtics. Als noranta els arquitectes i a primers del segle XXI els cuiners. A veure quan ens tocarà als marxant des tableaux ou de dessins?. Jamais.

Arribo a casa i miro els edificis del davant. El paquistanès del super segueix obert (fa més hores que un rellotge, i jo em queixo), una noia fuma recolzada en un balcó, passen els cotxes lents per la rue Monge consumint el dia i la Tour Eiffel projecta una llum immensa com el far d’Alexandria.

Dissabte 13 d’abril de 2013

Avui sí, le printemps c’est arrivée. Ha sortit el sol després de vuit mesos i fa calor. Tots els parisencs i turistes estan a les terrasses dels bulevards. Esmorzem a Le Metroa amb els amics a un restaurant del bulevard Saint Germaine. Paguem deu euros per un suc de taronja, un vas de l’aixeta, un croissant i un cafè au lait. El servei segueix sent agressiu, antipàtic, marca de la casa. Després diuen que Barcelona és cara. Ho és en certes coses. Per exemple, els taxis a Barcelona son els més cars d’Europa però en general tenim millors restaurants i hotels a millors preus.

Anem a veure una exposició al museu de Cluny de ploraners, aquestes petites figures d’alabastre que a meitat del XV adornaven els sarcòfags dels grans personatges. El muntatge és esplèndid, les escultures estan col·locades com en processó, en línia i pots apreciar les seves textures de bori. Algunes porten el rostre tapat per les caputxes del seus hàbits i presenten detalls naturalistes impressionants: les venes d’una mà, la precisió geomètrica dels talls dels plecs dels vestits, la forma de l’escarsella. Aquest moment a la frontera del món gòtic i del primer Renaixement sempre em meravella. L’home, l’artista decideix deixar de servir només Déu i començar a mirar-se a ell mateix. Es el moment de Giotto a Itàlia que arribarà a Masaccio i la cadena es va construint fins a nosaltres.

Al Boulevard busco una de les meves llibreries preferides, La Hune, i ara és Louis Vuitton. Per sort, s’ha traslladat a cinquanta metres a prop de l’església de saint Germaine des Près. Es més lluminosa que abans però hi ha menys llibres i més papereria. Aquí es publica molt i molt bé. Molt millor que a casa nostra. Hi ha una tradició llunyana que es nota en l’ús dels papers, la tipografia, la reproducció de les imatges. França és un país essencialment literari, que estima la literatura i em fascina la capacitat que tenen per amagar les seves febleses a través del llenguatge, de la subtilesa del lèxic que va del menú que et proposa un cambrer a les impressions d’un taxista. Nosaltres anem al grà, som insensibles a la retòrica, majoritàriament parlem malament, és a dir, no sabem trobar una paraula per a cada cosa. La nostra literatura és feble. Fa temps que no surten nous escriptors. Els que hi han es repeteixen a ells mateixos o es dediquen a fer cròniques absurdes als diaris. El millor que he llegit darrerament és Albert Serra d’Albert Forns (Empuries, 2013), Premi Documenta d’enguany. Una crònica ben escrita, lúcida, intel.ligent, sense genere ni pretensions però molt interessant. El millor llibre que ha sortit en català d’ençà l’irrupció, ja llunyana, de Quim Monzó o Sergi Pàmies. Jaume Cabré?. No l’he llegit. Només llegeixo llibre de menys de tres-centes pàgines si son clàssics. Hi ha molt per llegir i no em queden tants anys de vida. Ho sento però prioritzo Joyce o Tolstoi a Cabré o Palol. Com deia el més grans prosista català del segle XX, és a di, Josep Pla som de tota manera un país de poetes o érem un país de poetes. Ara al pobre Espriu el volen fer poeta nacional, una bandera. Si pogués ressuscitar els hi diria que moltes gràcies però que el deixessin allà on està, tranquil, reposant a Sinera, sabent que és impossible sortir del laberint de la pell de brau. Ai, la bêtise humaine: “Deux choses son infinites: l’ Univers et la bêtise humaine. Mais, en ce qui concerne l’Univers je n’en ai pas acquis la certitude absolue”. Einstein dixit.

Acaba el meu sejour a París. Cau la tarda primaveral i l’atmosfera es netíssima a la rue Lepic. Estic davant el Bateu Lavoir i penso en Gauguin i Picasso que va batejar l’edifici perquè semblava un dels vaixells encorats al Sena. Aquí va ensenyar a Kahnweiler les Demoiselles d’Avignon, aquí comença l’aventura de l’art modern. Ara és un edifici massa verd, artificial i turístic com ho és tot Montmartre. Sopem davant el Moulin de la Galette amb la Isabelle i el Bruno i penso en el quadre que va pintar Feliu de Lemus des del mateix punt que jo faig aquesta foto. Llavors hi havia més vegetació i Montmartre era un poble pobre i gris on hi havien rates i artistes. Després de sopar baixem cap a casa i passem per la Place Clichy davant el bar on Casagemas es va matar per Germaine. Ara és un barri de neons vermells amb botigues dedicades a la indústria del sexe.

S’acaba una setmana molt intensa a la capital del Sena on no he parat ni un moment tranquil. El Salon du Dessin i tota la resta d’experiències.El temps ha passat massa depressa sense poder assavorir res, massa ràpid com quanrebobinem una pel.licula. M’hagués agradat poder-la fer més lenta amb la cadència de la música de Satie. Sí, Satie que tocava el piano a prop d’aquí mentre Casas el pintava. Après la pluie, no trobaríem millor melòdia pel primer dia de la primavera…

Potser aquesta hiperactivitat s’ha traslladat en aquest dietari. Sigui com sigui, a través d’aquestes pàgines virtuals hi he abocat les meves vivències de la manera més sincera, com la confessió a un amic o a una amant a cau d’orella.

Ja no continuarà.

Properada parada MDW Londres:

27 juny- 5 juliol 2013

Viatjo per sota terra de la Place Monge a l’Opera. Cares llargues banyades per llum d’ autòpsia. Entra un músic amb un saxo i ens porta una melodia estrident i trista que no ajuda gens. Depriment. Davant meu una noia bella i negre dorm i sembla talment un cap d’Ife: com m’agradaria acariciar-lo per saber si és real o una escultura.  La senyora del costat es maquilla, presumida, i es mira en un mirall que diu: “j’adore le printemps”…I le printemps és pura ficció. Tot aquí és literatura, una ficció. Tenen una capacitat meravellosa per fer tres coses millor que ningú: emmascarar la realitat amb les paraules, sentir-se superiors i complicar les coses més fàcils. Segueix fent un temps lleig i plou. Sortint del budell (no bordell) de la línia rosa, la set, del metro em trobo amb el rostre potent, rodinià de Victor Hugo que em mira fixament des d’un cartell publicitari. Penso en els seus dibuixos deliqüescents i poètics. En el dibuix segur que trobava el descans a tanta retòrica, una mena de lleure. Puc imaginar-lo tacant papers de tinta al seu estudi a la Place des Voges quan ja no volia fer d’ Hugo, quan es relaxava sent el Victor. Victor Hugo, sí, i la imatge pletòrica de l’Opera que es retalla al final de les escales desfiant París.

Vaig amb temps ( com sempre, és una tradició familiar: els Ramons sempre arribem una hora abans a les nostres respectives cites al llarg del temps) i em passo per l’Hôtel Druot. L’epicentre de les subhastes franceses que recorda el desordre de l’Enseigne de Gairsant d’Antoine Wateau. Un quadre costumista on sembla que tots els personatges busquin alguna cosa que han perdut. Druot és el caos, l’antítesi de Christi’es. Sales amb les obres llançades a l’atzar i caçadors de troubailles preparats amb la lupa a la mà i l’ull afilat. Malauradament, no hi ha tanta troubaille per a tant caçador i sovint la confusió del desig amb la realitat ha convertit molts magatzems antiquaris de la capital amb el destí de la majoria de peces que es van comprar pensant que eren tresors i no ho eren. L’oportunitat atrau com l’opi i hi ha molt opiòman penjat de Druot, homenets que pugen i baixen les escales narcotitzats i histèrics a la recerca del no-rés.

M’agrada molt més el passatge Verneuil que té alguna cosa del cine de Mèlies, entre ingenu i surrealista avant la lettre, i les seves llibreries plenes de tresors veritables: els llibres. Clàssics i moderns, els que es van vendre molt i els que van passar sense pena, ni glòria. Aquestes llibreries son cementiris de la vanitat que tot escriptor porta gravada a foc en alguna part de la seva ànima. Sí, escrivim per vanitat, per notorietat, per deixar constància, per ser immortals. I qui digui el contrari, menteix. Es millor la literatura que el Facebok. Una cosa és la vanitat, calmar el monstre descontrolat de l’ego, i l’altra ben diferent és la pornografia o l’onanisme.

Arribo a la Bourse i m’imagino com deurien entrar fa un segle els homes de negocis a la recerca de la riquesa que és una forma absurda de la felicitat. Ara entrem els mercaders al temple i juguem a l’atzar de connectar un dibuix amb l’il.lusió d’una persona, tasca gens fàcils en el món nihilista en el que ens movem. He conegut al Samba, un dels encarregats de la seguretat del saló. Es possiblement la millor persona que he conegut aquests dies. Es senegalès però parla millor el català que els pijos de Pedralbes, la majoria dels quals van comença i acabar de parlar català a la mili. El va aprendre durant unes vacances a casa d’uns amics de Parets del Vallés. Sap que sóc de Barcelona- és fàcil perquè sóc l’únic expositor del Sud de França- i es dirigeix a mi amb un català perfecte que faria les delícies de la consellera Rigau. Una lleu esgarrifança m’atravessa l’esquena. Mentre hi hagi persones com el Samba, el català tindrà futur. Mentre els pijos segueix sent pijos, com les nines russes, una multiplicació de pijos, una epidèmia reproductiva pija, el català acabarà marginal i mort, un llatí postmodern o postmortem. Perquè els pijos van contra les lleis de Darwin: una espècie del tot invariable, sense evolució, més aviat involucionada.

Passa el dia entre les visites i les xerrades curtes. Una fira és una pel·lícula amb seqüencies molt intenses que passa ràpidament. La única fira que em va semblar l’eternitat va ser Feriarte a Madrid. Gràcies a aquells dies de tedi vaig llegir-me part de la millor literatura russa, Guerra i Pau em va durar dos dies… Спасибоleo Leon!!!. Les demés sempre m’han passat volant.

A la nit vaig a sopar amb uns amics a la brasserie Lipp al boulevard Saint Germaine. M’adono que a París els cambrers son classistes, l’embrió del trostquisme. Segons et veuen, et donen taula o no. He tingut sort ( anar vestit de venedor de dibuixos ajuda molt) i el cambrer no ha estat desolée i m’ha posat al costat d’una parella de nonagenaris americans. Mentre demanava una salade niçoise m’arribava una veu greu i coneguda de la taula del costat. El meu amic m’ha dit: ” saps qui tens al costat?”. Miro dissimuladament la senyora-mòmia del meu costat i no la reconec. Ell em diu a cau d’orella: “és la Lauren Bacall”. No pot ser!!!! Estic sopant al costat de la Bacall… que més pot esperar un cinèfil fetixista com jo. Estic a punt de dir-li alguna cosa però passo un d’aquells moments en el que el temps es para de cop pel dubte: li dic o no?, què li dic?. Té pinta de tenir mal caràcter i em fa por que m’engegui Boulevard avall. Prefereixo recordant-la a la gran pantalla al costat de la Marilyn o del Bogart. Sopo amb la Bacall el dia que s’ha mort la Montiel i la Thatcher: quina estranya associació. Des que he marxat, es mor tothom. Ara el Sampedro que em queia molt bé. Quan arribi no quedarà ningú.

M’expliquen que un noi, bibliotecari de l’Institut Neerlandès, va rebre una pallissa ahir a la nit que li ha deixat la cara desfigurada. Per què?. Anava agafat d’un altre noi. Sembla mentirà que això passi en un espai de llibertat, fraternitat i igualtat, coses que penses que només passen al submón medieval d’altres terres on no ha arribat la civilització. Em diuen que hi ha un virus de dreta neofeixista molt virulent. París ja no és el que era. París ja no és una festa…

Dijous 11 d’abril

Plou i fa sol i les bruixes aquí no es pentinen, van despentinades com moltes de les noies que agafen el metro a la mateixa estació que jo i que porten els somnis gravats a la cara mentre es mengen una mandarina que fa molt bona olor. Anant cap a la Bourse veig una imatge poètica que està al terra: una fulla arrugada sobre un basalt d’aigua que reflexa els edificis i el cel de París. Si l’ampliés i l’emmarqués i la pengés a la Fiac em faria milionari, tot dient que és la foto de la última sensació de la fotografia novaiorquesa: Arthur Rimbaud (pronunciat “Rambo”, el que no se sentia les cames…).

No em puc queixar perquè no estic passant una temporada a l’infern ni les flors que la meva amiga i assistent Isabelle ha portat del seu jardí fan massa mal. El que em fa mal és que no arribi le printemps com el nouveau beaujolais. No, el que em fa mal és que no vinguin més clients i vengui més dibuixos i surti d’aquí triomfant com sempre em desitja l’amic U.

Visito el saló abans que obri les portes. Què compraria?. Un dibuix de personatge de Piranesi, una aiguada d’un sostre amb figures sensuals de Fancesco del Cairo, una tinta bruna d’unes àguiles de Giandomenico Tiepolo, un Picasso porno, un gos d’aiguada blava d’Odry, una aquarel.la de Brancusi,.. Quan arribo a casa les imatges passen ràpides pel meu cervell com les diapositives quan estudiava a la Universitat. Necessito treure-les del cap i llavors miro indiscretament els terrats de París i les finestres on hi passa la vida com un James Stewart qualsevol. Llàstima que la bella Grace no em visita. Ara una família no es comunica davant  la televisió. Un home sol es porta les mans al cap i plora. Una nena dibuixa…

Sopo amb Bernard Aikema, tot un personatge. Expert en el món venecià del Renaixement al Romanticisme, de Tizià a Tiepolo. Es d’origen holandès. Alt, prim, el seu rostre afilat com els retratats de Van Eyck i amb les mans de pianista. Parla un anglès passat pel filtre de l’holandès que m’arriba amb el record encara fresc dels meus dies a Maastricht. Parlem de Tizià i de com la seva pintura es va fent liquida, com li passa a Rembrandt més tard. A Velázquez també. A mesura que passa el temps, les línies es van fonent, els contorns ja no delimiten les figures, tot és color posat en una fondue. M’explica que del Renaixement al Romanticisme hi han uns mateixos paràmetres, una mateixa línia. El moviment romàntic ho canvia tot, transforma els paràmetres i l’home entra en el territori del subconscient a poc a poc. Goya i Füssli avancen Freud. Son protofreuds  creant imatges intrigants com les que es poden veure a la mostra del museu d’Orsay L’ange du bizarre. le romanticisme noir de Goya a Max Ernst (fins el 9 de juny). Una mostra esplèndida que explora aquest món misteriós i macabre que s’amaga darrera l’edat de la raó que suposa la Il·lustració. No us perdeu el vídeo promocional que sembla sortit d’una pelicul.la de Martin Scorsese.

Aquest univers és el que descriu Mario Praz a La carne, el demonio y la literatura, llibre de referència, esplendidament escrit. Praz és un historiador de l’art curiós especialitzat en filología anglesa i Romanticisme, el nom del qual no es pot pronunciar a Itàlia perquè dona mala estrugança. Un jetattore, un gafe. Un home que va tenir un accident de gòndola ja ho diu tot del seu destí desastrós. Em va agradar molt el seu llibre La casa de la vida que es un recorregut per les estances del seu pis al palau Ricci de Roma on deixa parlar els objectes. Praz va entendre que l’art és tot el que és art, fugint del prejudici de les arts majors i les menors, enfoc amb el que els miopes miren les coses. Va inspirar el personatge que interpreta Burt Lancaster a la pelicula Confidencias (1974) de Visconti  (www.nalocos.blogspot.com). El vell professor del film poc té a veure amb el veritable Praz que era un home poc afavorit i duia una boina a la manera de Josep Pla però es recrea molt bé el contrast entre el món intel·lectual del protagonista i els nous veïns que representen la barbàrie de la ignorància que deia Steiner. Sempre hi ha aquest contrast entre cultura i ignomínia i actualment s’accentua encara més. Vivim temps d’analfabetisme cultural i visual i contaminació audiovisual. A més els bàrbars ignorants fan mofa de la cultura: l’embrió del totalitarisme. Els nazis confiscaven l’art degenerat i cremaven els llibres. També cremaven als jueus i els homosexuals, els que no eren com ells. Semblava que en l’Europa del benestar i la abundància tot allò havia acabat i inclús s’havia oblidat. Ara quan les aigües han baixat, surt la merda que l’home porta a dins. Una corrent subterrània d’aquell horror segueix latent al cor de la Vella Europa i uns energúmens son capaços d’apallissar un home perquè no és com ells sense respectar les opcions lliures de cadascun. Vivim temps lletjos i difícils però sempre ens queda el refugi de l’art, de la cultura on aixoplugar-nos del fred que fa a la intempèrie.

Avui m’han confirmat que el dia 20 de maig presentaré el meu llibre a Madrid amb una xerrada amb Rafael Argullol a l’Instituto Cervantes. Escollirem tres episodis del llibre i els exposarem tot xerrant. Hi esteu convidats…I estic lligant alguns contractes amb editorials estrangeres per a traduïr-lo. Mai no hagués imaginat tant bona acollida i fortuna. Res no és bell sense l’atzar. Tot gràcies als lectors que s’han volgut apropar a aquest finestra des de la qual mirar l’art. What next?. Estic escrivint alguns papers. A veure que sortirà. M’he posat el llistó alt, i caldrà saltar-lo novament. Escriure…

Entro a la capsa de llumins de l’ascensor que em porta a aquest cau al vuitè pis de la Place Monge. A fora segueix fent massa fred per ser el mes d’abril, sembla que aquest hivern no vol marxar, una metàfora dels temps que corren. Quan sortirà el sol?. Chi lo sà. Mentre, seguim lluitant i mirant el cel gris de París sabent que darrera hi ha la llum del Mediterrani i que un dia ens tornarà a il·luminar. Renuncio a Seneca. Soc, ara, un nostàlgic del passat. De fet, visc en el passat: l’art, la literatura…I tinc esperança en el futur conscient que no hi ha mal, ni crisi que duri més de deu anys (eren deu o cent?, ara no me’n recordo)…El present?. Viure la vida intensament i exprimir-la com una llimona. Vivim una sola vegada i no cal que ens amarguem massa i disfrutem de tantes coses i persones bones que ens envolten. Les dolentes cal deixar-les de banda i continuar el camí en el mezzo de la selva obscura en la meitat de la nostra vida.

(Continuarà. Sure)

Torno a estar de tourné. Ara, és Paris que sempre val una missa com deia aquell…

París és una bombolla gris i avui més que mai amb un temps més propi de l’hivern que de la primavera. Le primtemps c’est pas encore arrivé. Baixem de l’avió a Orly i anem a agafar un taxi. La cua de mitja hora s’esdevé en un laberint que sembla més propi del Jardin des Plantes que de l’aeroport de la capital gala. Quan es posen moderns els francesos son imbatibles. Tot té un aspecte de zoològic i de pel·lícula del Louis de Funes. Sembla que de les jardineres amb plantes i pseudo-escultures, com les que adornen les nostres incomptables rotondes, sortirà d’un moment a l’altre un cocodril. L’espera es fa més curta mentre observo la fauna que hi ha pels voltants. Un home negre amb casc i fumant pipa ofereix els serveis de taxi per cinquanta euros a través del seu Ipad. Hi ha uns cartells anunciant quan temps falta perquè la cua s’acabi i el trànsit que hi ha per arribar al centre. Tenen aquests francesos una especial devoció pe retolar-ho tot, des dels paisatges a les autopistes, als il·lustríssims prohoms que van viure a les cases de la ciutat passant pel trànsit. Una societat retòrica i dialèctica on les coses no s’acostumen a dir pel seu nom, on les frases son quasi sempre subordinades i les idees normalment relatives, vaporoses, molt poc nítides. El llenguatge i els seus derivats expliquen molt de l’anima,- em nego a dir psicologia perquè ja en tinc prou de Freud i derivats- d’un poble.

El taxista que ens ha portat fins a l’hotel on he deixat el meu pare semblava un bon home. S’ha passat el viatge parlant sol amb un francès clarament d’immigrant africà connectat a uns auriculars. Un bon home que s’ha convertit en un timador quan ens hem adonat que els vint euros que ens ha donat de canvi eren falsos, o al menys així ens ho ha demostrat la màquina dels bitllets de metro que ens l’ha retornat vomitant-lo. M’he instal·lat a la que serà casa meva o la que és casa meva quan sóc a París. Un àtic petit prop de la rue Monge on veig els terrats grisos de la ciutat amb la silueta del panteó al fons quan París volia ser Roma. Dinem amb l’amic Silvestre Bellavista que és el meu veí aquests dies i repassem les misèries d’aquí i d’allà. El seu apartament és igual que el meu però amb una vida a dins. El seu és casa seva mentre el que crec que és la meva casa o el simulacre de la llar aquests dies és un espai amb poca més vida que la que han deixat els seus hostes al llarg del temps. Què dona vida a una casa?. Le persones i les obres d’art. Aquí visc sol i només tinc un gravat del Duc de Borgonya mal acolorit. Per sort, hi ha llibres i alguns interessants d’art i de cuina.

Arribem al Palais de la Bourse i comencem a organitzar l’estand. Després del sempre habitual moment de pànic en el que penses que tens més dibuixos que metros de paret, les coses es calmen, i cada obra troba el seu lloc i la seva parella. M’agrada el grup de dibuixos de caps. Bayeu i Corvi conversant amb teste dal vero. O el grup de les obres manieristes barrejades amb les de Marià Andreu i Madrazo. La paret central és menys coherent però això, ladies and gentelmen, és una fira i no un museu. La fira de les vanitats sobre paper que comença demà i acostuma a ser com un dia de rebaixes a Harrods. Mai no he vist tanta gent concentrada en un acte cultural-comercial i amb tant d’interès per no només ser els primers en veure o adquirir les obres sinó en posseir els catàlegs, els vins que es donen gratuïtament, tot. Una voracitat que mareja, un contrast amb les nostres fires desèrtiques o ja inexistents, pura ruïna o cementiri d’un sector tocat de mort. Per això, els antiquaris que volem sobreviure hem de marxar a explorar nous mercats perquè ens hem quedat sense mercat, sense clients, sense interlocutors. El nostre mercat és un gravat de Piranesi, ruïnes d’un món que un dia fou bell. Tornarà?. Chi lo sà. De moment, no. I no només pel context econòmic on l’art passa a ser una cosa del tot prescindible sinó per la manca de cultura visual, d’educació, d’interès per conèixer i saber. L’art o la cultura necessita curiositat, pausa, estudi, reflexió i naturalment aquests valors no lliguen amb el món audiovisual i narcotitzant de l’espasme que va del cervell al dit per recrear uns mons que només passen en el rectangle d’una pantalleta absurda. Enllà de la tecnologia, amics, hi ha la vida i només cal sortir al carrer,-desconnectat of corse-, per a atrapar-la.

Sortim de la Bourse i ens arribem fins a l’Opera: una tarta de crema massa daurada. Entrem al Cafe de la Paix. A la barra una família xinesa estan incomunicats com dins d’un bar de Hopper. Ell mira el sostre cursi de frescos a la Maria Antonieta, ella badalla i el nen, ai el nen, el mini dictador està del tot occidentalitzat: porta uns auriculars i mira una pel·lícula en un ipad. Mentre els observo, la cambrera ens acompanya a una taula que hem de compartir amb una parella amb la qual no havíem quedat. Li demanem si en té una només per a nosaltres lliure. I ens escup el típic: “Ah non, je suis désolé” tot aspirant les as com si es fotés coca de la bona i llavors el meu pare i jo ens mirem amb la complicitat que només et dona la coneixença d’una vida i marxem emprenyats. Recorrent la rue de la Paix veiem que hi han més de vint taules buides que aquella energúmena no ens volia donar. París té dues cares: la dels turistes somrient mentre es fan fotos al bateux-Mouche i la de l’agressivitat de la gent que fa el seu treball de manera deshonesta i antipàtica: el taxista-timador, la cambrera-borde…

Acabem sopant en un restaurant pintoresc que ens agrada. Lepicure és petit com un cop de puny i està a la rue Moldovi. Té l’encant dels bistros tradicionals. Quan arribem està buit i podem seure còmodament en una taula llarga que caldrà compartir sense obrir massa les ales. Demanem la blanquette de vedella. Després s’asseuen al nostre costat unes joves dames japoneses que miren la carta com si fos la pedra Rosetta. Mentre m’arriba el só de l’antic Orient em fixo amb la decoració de la maison i no te desperdici: ens rep un cap de cérvol dissecat que hi deu ser des del dia que el fundador va obrir el restaurant el 1919, quasi un segle abans que aquestes bèsties impertèrrites i polsegoses es posessin de moda en les botigues de roba per a teen-agers de nom impronunciable. Més amunt hi ha una peixera on deambulen uns peixos tristos i de colors llampants inadequats per a un restaurant especialitzat en viandes. Unes cebes dauradíssimes pengen per sobre dels nostres caps com si fossin rat-penats, tot atorgant un aire rústic a l’ambient. Davant meu veig la foto del fundador amb un ganivet a la mà, sembla talment Jack L’Esbudellador. I al fons un fresc on un amateur amic dels propietaris va pintar uns bous melancòlics rematat per una col·lecció de barrets de palla posats en perfecta simetria. He demanat on era la toilette i resulta que has de sortir al carrer perquè es troba tres portes enllà. naturalment, en un restaurant-liliput la toilette  No hi falta de res en aquest temple de la cuisine française. Aquest restaurant és també una torre de Babel on les llengües del món es barregen fent un sofregit lingüístic inenarrable. Al costat meu, ara mengen uns irlandesos ex-hippies que han vingut a París a celebrar les bodes d’or i fan ulls de feliços (ell porta una arracada impròpia per l’edat i va dient “I am angry” i ella somriu perquè , per fi, aquell bèstia l’ha portat a veure el món per un forat després de cinquanta anys de súplica) i al fons una família bretona que només fan que ingerir les especialitats de la casa amb esportiva fruïció. També hi han uns bascos i uns italians, anodins. Per sortir, hem hagut de fer de contorsionistes i esperar amagats darrera la barra que s’aclarís l’embussada.

Travesso la ciutat pel subsòl del metro. Passo pel Pont Neuf i penso amb el somriure de la bella i salvatge Juliette quan un home de mitjana edat inunda el comboi de tristesa tocant absurdes melodies a través del ventre espasmòdic i vetust del seu acordió trencat. París, la nuit. París, una bombolla gris. París dual: radiant i bastarda…

Dimarts 9 d’abril: le vernissage

Dia rúfol quan obro els porticons de la nova casa parisenca.  Terrats de plom on mal vivien les assistentes espanyoles els anys seixanta que servien als burgesos francesos generalment classistes, xovinistes, imbècils. Ho retrata molt bé la pel·lícula Las chicas de la sexta planta (2010) amb una Carmen Maura sensacional.

De la mateixa manera que coneixem Nova York a través del cinema, París no és tan cinematogràfica sinó que ens arriba millor a través de la literatura. Es la ciutat que descriu Stendhal a El roig i el negre o Victor Hugo a Els Miserables. També és l’ambient que dibuixa Proust a Pel camí de Swan o Maupassant a Bel ami. París és també Cioran i avui Modiano i els seus cafès sempre tristos. Però per a mi París sempre serà Rayuela de Cortázar i el saxo estripant la nit de Lester Young i la veu trencada de Bessie Smith i les habitacions que fan olor a pols i alcohol a Saint Germain des Près.

Tornem a la crua realitat d’un marxant de dibuixos a punt d’inaugurar sota la pluja de París al Palais de la Bourse que és com l’Acropolis d’Atenes però afortunadament, i sobretot avui, coberta. Esperem que el que passi aquí no sigui una ruïna. Últims preparatius, les etiquetes, les llums, i els savis que passen pel temple pontificant. Tot a punt perquè comenci l’espectacle.

Dinem en un restaurant de la rue Saint Marc just davant del numero cinc que és on vaig viure els meus primers dos anys. Recordo amb nostàlgia aquell immoble que feia olor a la sospitosa sauna del costat i es pujava per un ascensor que semblava del Soho a Nova York. Era lluminós i la vista era bella i de nit veia el bibelot de la Tour Eiffel des d’una altre punt de vista des del qual la miro ara però igual d’hortera amb les llumenetes que fan pampallugues.  Vaig deixar-lo perquè no vivia sol. El primer any em vaig trobar amb un ratolí mort a prop de l’armari. L’any següent la cosa va ser pitjor: en el cor de la nit des del futon on dormia vaig sentir el soroll d’un rosegador i vaig obrir la llum quan el Ratatouille s’escapava de la meva escomesa per un forat de l’armari. Vaig abandonar l’apartament amb el síndrome del flautista d’Hamelin i vaig agafar una habitació en un hotel proper. Adéu Rue Saint Marc for ever and ever….

Inaugurem puntualment a les quatre de la tarda i arriba la multitud esperada. Hi ha moments que has de sortir del estand perquè sempre que et vinguin a envair un exercit d’amateurs dels dibuixos: surrealista. La realitat sempre supera en molt la ficció i per molt que ho expliqui no us ho creure-ho. N’hi ha que fan cua com si anessin a veure al Bruce Springsteen amb aquesta necessitat primària de ser els primers de la classe, pensant-se que així tindran l’exclusiva de veure primers els tresors del temple i poder-los comprar quan haurien de saber que no cal tenir pressa perquè l’art és atzar, perquè rés no és bell sense l’atzar que deia aquell o aquest…

Cada any arriba un home que em té fascinat. Va tatuat per tot el que del cos es visible: la cara, les mans i porta les orelles foradades com fan ens massais. Un massai blanc i baix a París. Un massai que potser viu al Marais. Enguany s’ha deixat barba i costa pensar que el pèl arreli entre tanta tinta multicolor. No sé que s’ha fet als llavis també que li donen un aspecte de babau, d’amfibi, meitat home, meitat cocodril. Mai no he parlat amb ell perquè tinc por que obri la boca i la seva llengua tallada de caiman se m’empassi. Arriben matrimonis molt distingits. Elles, però, sempre tenen pressa i no disfruten del present i tampoc deixen que els marits ho facin, viuen instal·lades en la negació de qualsevol desig del seu home i atenallades per en un futur proper que no és altre que el sopar que tenen amb un altre matrimoni similar. Un sopar de miralls absurd i mut.  Hi ha també els artistes, els bohemis que porten barret d’Indiana Jones i no se’l treuen i barba a joc amb pashmina d’Arafat i els joves desarreglats cocaïnòmans dels iphones que no veuen res més que la pantalla que tenen al davant. També hi ha el clàssic emprenedor que no pot deixar de treballar i fa veure que li interessa la cosa quan no para de parlar a través de l’auricular amb algú d’algun mercat llunyà que està a punt de tancar. Una fauna interessant que hagués fet les delícies d’un Balzac postmodern o postmortem, com vulgueu. Moltes cares son repetides dels darrers anys però un any més grans: tempus fugit…

A quarts d’onze surto rendit després d’un dia de dotze hores nonstop. M’adono que l’Opera és més bonica de nit, menys pastís de crema i més dibuix de Galli Bibiena. Prenc corrent un croque madame (un biquini amb ou ferrat a sobre) i vinc a l’apartament a escriure aquestes lletres mentre escolto el saxo de Charlie Parker i em sento perseguit pel record del gran Julio i la metralladora de la seva màquina d’escriure de la rue Gabriel que m’arriba com una alenada d’aire encara fresc. Sé que entre els somnis i les cares de tanta gent que he vist avui se m’apareixerà la Maga i m’enviarà un petó amb la mà extesa ençà i enllà del Sena.

(Continuarà, segur que continuarà. J’espere et je ne désespère pas)

El museu Bonnefanten de Maastricht, una de les darreres obres de l’arqui- tecte Aldo Rosi, té la forma d’una bala

on es reflecteix l’aigua del riu que dóna nom a la ciutat. Sovint m’agrada més aquest edifi- ci que el que proposa, com em passa amb molts dels museus d’art contemporani. En- guany, però, el que s’hi exposa, una mostra excel·lent de l’avantguarda russa, val la visita com dirien els de la cèlebre guia vermella.

L’exposició recull a través de vuitanta obres el gran canvi que es va produir a Rús- sia entre el 1895 i el 1917. Visitant-la a fons estableixo unes rares connexions amb la nostra pintura del mateix moment. La dama de pits de nacre, de Leon Bakst, recorda molt les seves homòlogues pari- senques perfilades per Angla- da-Camarasa, o el paisatge impressionista de Borisov- Moesatov ens evoca les vi- brants vistes de Mir. Fins i tot hi ha un artista el nom del qual no només sembla tal- ment el de Raurich en rus, si- nó que comparteixen el ma- teix nom: Nikolai Roerich. Més enllà dels grans titans de l’avantguarda –sobretot Kan- dinski i Malevitx– he desco- bert artistes menys coneguts, entre els quals, Arkhip Kuindzhi no s’assembla a nin- gú, un artista amb una veu personal i melancòlica expres- sada amb uns paisatges polits després de la tempesta.