Arxiu de la categoria: En transversal 2004/2012

La sort o l’atzar

Blog, En transversal 2004/2012

Publicat el per
Respon

Tot comença i tot s’acaba. Després de quasi vuit anys i dues-cents cinquanta articles, aquest és el meu últim En Transversal i voldria que aquestes lletres us arribessin més que com un comiat, com una memòria del temps compartit a través de l’escriptura. Vaig començar a col·laborar en aquestes pàgines a través d’en Santi Terraza que em va posar en contacte amb la família Soler. A ells vull, primerament, agrair la possibilitat que em van donar d’escriure primer setmanalment i en els últims temps quinzenalment on he anat explicant les meves dèries transversalment. Per aquí ha desfilat l’art, la literatura, el cinema, les cròniques del nostre temps i d’un temps passat, i per sobre de tot la meva vida. Escriure cada setmana és un exercici de rigor, de disciplina, com anar al gimnàs. I la veritat és que aquesta escriptura periòdica i compromesa en el temps de l’entrega et posa en forma intel·lectualment, t’ajuda a llegir i escriure més ràpides les coses, a entendre el món millor.

Rellegeixo alguns dels articles i m’adono que també m’he fet gran a través d’aquestes pàgines que he vist publicades després que sortissin al carrer. Trobaré a faltar el ritual de sentir-me a escriure per construir la columna i la vanitat de veure’m publicat quan l’Eco arriba puntualment a casa. Espero poder continuar llegint sempre els amics: en Toni Sella, la Vinyet Panyella; i els companys el Vicenç Morando, la Montserrat Lago, el Ruben Adrián Valenzuela, la Teresa Costa-Gramunt i tants d’altres, un gran equip de col·laboradors de primeríssima.

No continuo per raons estrictament professionals. No tinc temps lliure per tirar endavant una empresa en temps difícils, ocupar-me de la meva família i amics i a més dedicar-me a escriure un llibre que espero poder-lo publicar en vida. Escriure una columna com aquesta vol temps, encara que no ho sembli, molt temps. Pensar-la. Escriure-la. Polir-la… I cada vegada trobo menys idees noves per poder-vos oferir…

Ha estat una sort i un gust poder col·laborar amb aquest gran setmanari. Enviar cada dimarts l’article sense que el Josep el reclamés ha estat un dels meus objectius setmanals en els darrers vuit anys. Ara em toca descansar i és molt probable que, si aquesta casa em deixa, torni un dia a veure el meu nom publicat en aquestes pagines. Irònicament, jo marxo però deixo un continuador, el meu avi Josep Navarro que escriu unes cròniques delicioses.

L’atzar em porta ara per altres camins, tot i que prometo que no quedaré desvinculat de Sitges. Sempre he dit que l’Eco ha estat un dels pocs cordons umbilicals que em lliguen encara amb la Vila. De ben segur, que amb les complicitats que he establert al llarg d’aquests anys de col·laboracions seguiré estant compromès en retornar a Sitges el seu paper referencial a la vida cultural catalana: de Rusiñol a L’Amic de les Arts.

Moltes gracies a tots, amics lectors, molta salut i molta sort i fins ben aviat…

 

 

 

 

Artur Ramon i Navarro

Pinacoteca imaginaria (1)

En transversal 2004/2012, Premsa |

Publicat el per
1
Una imatge val més que mil paraules. Veig la fotografía a vol d’ocell en blanc i negre de André Malraux en el seu escriptori i al terra un trencaclosques d’imatges que conformen un Museu Imaginari, el seu. M’inspiro en Malraux, ara, concretament en el llibre Musée Imaginaire que publicaria amb Skira el 1947 fent part de la trilogía Psychologie de l’art per a encetar  aquesta sèrie d’estiu amb diverses columnes dedicades a una pinacoteca imaginaria, ideal.
Imaginem-nos un edifici que no cal que sigui massa gran, ni estigui dibuixat per la mà d’un arquitecte famós. Penso en un espai íntim com la casa de la vida de Mario Praz, un espai que aplegui les millors pintures de tots els temps en parets de vellut venecià de color vi negre, tintorettianes. El terra cal que sigui de parquet àntic ben ample i que faci soroll al ser trepitjat: el soroll del passat. Davant de les obres no hi posarem cap impediment, ni barreres, ni guardies, perquè els visitants de la nostra pinacoteca son gent civilitzada que mira els quadres en silenci i no hi posen els dits quan han de senyalar un detall, persones cultes que observen les obres en silenci o dient les paraules justes, sense cridar, i amb les mans agafades al darrera l’esquena i que tenen passió per mirar més que per llegir o escoltar. Per tant, en la nostra pinacoteca no hi haurà guies, ni audioguies, ni audiovisuals. Hi hauran uns prismàtics perquè els visitants puguin mirar les obres d’a prop estant lluny, perquè es puguin recrear en cada pinzellada, en cada traç, tot buscant el món que hi ha darrera les imatges.
El nostre museu estarà ben ubicat a la ciutat. A prop d’una estació de tren i de metro i el visitant podrà arribar caminant. Portarà per títol el que encapçala aquesta sèrie: “Pinacoteca imaginaria” i prescindirem del terme nacional perquè no volem ser el que no som, ni imitar altres museus més enciclopèdics però no millors. El recorregut será cronològic i hi primarà la qüalitat sobre la qüantitat, l’excel.lència de l’obra sobre el nom de qui la va pintar. Ens concentrarem en la pintura perquè no volem abarca-ho tot però l’ itinerari será transversal en espai i temps, de les taules medievals de fons d’or a les últimes pintures dels millors contemporanis. No volem ser sectaris, ni etiquetar perquè per això ja tenim les caixes buides i absurdes, nihilistes, dels museus d’art contemporani i els seus directors vestits de fosc. No caurem en la temptació de la modernitat, ni exposarem el que es moda, allò que demanen les revistes tan modernes o compren els nous-rics. Tampoc tindrem patronat perquè ja sabem què passa amb els patronats:  només serveixen per a donar relleu a tants irrellevants que no saben ni un borrall d’art però els hi agrada figurar. Naturalment, tindrem moltes obres en prèstecs imaginaris provinents d’altres institucions que un bon dia van nèixer com ara neix la nostra i que es van anar nodrint d’obres, moltes provinents de reis ben rics o de botins de guerra, és a dir, de l’opulència i de l’expoli. Nosaltres no expoliarem cap obra, simplement les demanarem prestades mentre durin aquestes columnes d’estiu.
En sortir del museu hi haurà una botiga on no es vendrán souvenirs per a turistes ociosos sinó llibres d’art en edicions cuidades per a bibliòfils i algunes postals de les obres més importants. Tampoc hi hauran tallers per a nens o els pares els aparquin mentre miren el museu. Els nens serán degudaments instruits en l’art de mirar una obra d’art.

 Una serie dedicada a “le dur désir de durer”. Un museu on “le Dieu c’est l’Inconnaisable et d’abord la lutte contre la mort”, Malraux dixit.

Pinacoteca imaginaria ( i 2)

En transversal 2004/2012, Premsa |

Publicat el per
Respon

La nostra pinacoteca començarà amb les pintures medievals que provenen de petites basíliques pre-romàniques escampades pel nostre territori. Fixem-nos per exemple, amb la Parabola de les deu verges, les celebres donzelles de sant quirze de Pedret,- cinc de prudents i cinc d’insensates-,  i en els colors vius amb els que foren pintades. Cobrien la volta d’una capella lateral de la petita basílica de creu romana de sant Quirze de Pedret, a Cercs, tocant Berga. Mirem-les ara en les sales del nostre museu. Han perdut part del seu encanteri natural però conserven llur bellesa hierática i s’imposen aquests colors naturals, orgànics, pigments de les terres del berguedà manipulats per mans italianes: el blau, el vermell, el verd.

Al costat del mestre de Pedret, posarem a Duccio i una de les seves més belles madonnes encara bizantines perquè dialoguin en llenguatge encara rígid dels primitius pintors. Em refereixo a la Maestà, el tríptic més bell de la història de l’art medieval. No hi ha cap comunicació entre la Verge que mira l’infinit i el seu fill com tampoc n’hi  ha entre les donzelles, talles pintades, incomunicades que busquen ser imatges símboliques de la bondat de Déu. La orfebrería de la pintura. Hi ha un espai espiritual entre aquestes obres i nosaltres , enllà de l’espai i del temps. Mai l’art ha representat millor l’essència del missatge de Crist que en aquestes obres pures i verges com ho son els frescos paleocristians sota les primeres basíliques de Roma o com ho son també els mosaics a Ravenna o la sèrie arturíca d’Otranto. L’art com més primitiu més sincer, sense els artificis que venen després imposats pel poder o el gust. En aquestes obres hi ha la voluntat de recerca del Bé i tot és net i fa olor de nou com un cotxe quan surt del concessionàri.
En la nostra pinacoteca no pot faltar una petita taula de Giovanni di Paolo amb les seves figures de rostre afilat retallades en un paisatge de somni. Em refereixo a la “Creació del món” on veiem Déu expulsant a Adam i Eva com un Masaccio avant la lettre i al costat una gran esfera que representa la terra amb els rius i el mar com les que hi havien a l’escola.
Una de les més belles imatges del Renaixement és el fresc que ens va deixar el 1455 Piero della Francesa al mur de l’església de santa Momentana. Dos àngels obren el cortinatge d’un baldaquí per deixar-nos veure aquesta Verge embarassadíssima amb la mà dreta tocant-se el ventre prominent i banyada de lapislàtzuli, el preciós blau ultramar que arribava des de les coves d’Afganistan a través de les rutes de la República Veneciana. El 1785 un terratrèmol va destruir l’església i només va subsistir el fresc de Piero amb la qual cosa una processó de dones “in stato interesante” no han deixat de peregrinar pregant per a “una horeta ben curta”.
Parlant de Verges vestides en lapislàtzuli, no puc deixar de triar la Verge de la Anunciació del gran Antonello da Messina pintada el 1474 i que es conserva al palau Abatellis de Palerm. Obra del final de la seva carrera que condensa tota la qualitat d’Antonello, el més flamenc dels mestres italians. La Verge ens beneeix amb la ma dreta en forçat scorzo a la manera del Mantega  mentre amb l’esquerra  recull delicadament el vestit. Destaca el rostre que anuncia el clarobscur caravaggista i el detall del Nord en la descripció de l’escriptori amb el faristol de fusta suportant un llibre que sembla fet del mateix fuster el del  sant Jeròni.
De lapislàtzuli també és el monumental “Davallament” de Pontormo conservat a l’església de santa Felicità de Roma. Pintat el 1528 seguint l’estela de Miquel Àngel, Pontormo crea una composició complicada en forma d’espiral el·líptica on hi conflueixen diverses figures levitant al voltant del cos de Crist ja mort. Els àngels que porten el cos amb els dits son aire pur, aire deliqüescent de blau i rosa. Poesia del Manierisme, el Barroc del Renaixament…

Pinacoteca imaginaria ( i 3)

En transversal 2004/2012, Premsa |

Publicat el per
Respon

Portarem també a la nostra pinacoteca una obra que vaig mirar durant hores ens els meus anys londinencs. Es tracta  de l’”Al·legoria del triomf de Venus” de Bronzino de 1540. Quadre d’un missatge iconogràfic complexe que només Panowsky va saber desentrellar: es veu Cupid abraçant Venus, qui sosté una poma i una fletxa: ofereix la poma al nen mentre li amaga la sageta, poser suggerint la idea de dolç però perillós. A l’esquerra hi ha una dona vella, disgustada, que es frega els cabells: és la Gelosia. A la dreta hi ha un putto llançant roses, amb una polsera a la cama, amb cascavells: representa el Joc o el plaer; senyalant el contrast amb la Gelosia. Els plaers que espera són poc consistents, com ho demostren dues màscares, d’una dona jove i una altra d’home madur i malcarat. Darrera hi ha una Harpia, una noia agradable, vestida de verd, que és el Frau: sembla encantadora però el vestit mig amaga un cos amb escates, urpes felines i cua de drac. És una representació femenina avant la lettre d’aquest notre Millet que cada dia s’assembla més a la serp del Robin Hood de Disney.  Ofereix un rusc amb una ma mentre amaga un animal petit verinós a l’altra: les mans està canviades: la dreta i l’esquerra estan posades a l’inrevés, per manifestar el seu caràcter. Així, la Luxúria està envoltada de mals manifestos i es privada del seu vel pel vell Temps i la Veritat (la seva filla). La Voluptuositat sexual ha estat elegida per manifestar el mal dins d’un context contrareformista. Pintura que sembla un esmalt, sensual i enigmàtica.

Si observem bé la figura de la vella arrancant-se els cabells en el nostre quadre de Bronzino arribarem facilment a la Medusa de Caravaggio pintada quasi cinquanta anys després. Recrea la figura de la Medusa, la bestia mitológica transformada en escoria per a ofendre a la divinitat clàssica Atenea. El seu rostre era utilitzat com a escut en les batalles d’aquells temps. Caravaggio no va voler fer un escut sinó una obra d’encàrrec que li va sortir una obra mestre. Mostra un cap de dona decapitat amb la sang brollant a dojo amb els cabells erissats, retallada sobre un fons d’oli d’oliva.

De Caravaggio a Rubens. La versió del cap de la Medusa de Rubens de 1618 és la versió barroca de l’obra de Caravaggio. Aquí el cap jeu al terra acabat de tallar i una munió de serps i altra fauna s’abraona per a devorar-lo lentament. Es la imatge perfecta de la putrefacció de la carn, del no-retorn al qual ens evoca irremeiablement al nostre necessàri final. Es una imatge tan potent com bella, sòlida com un sonet de Shakespeare.

I de Rubens a Giordano. Andròmeda, estava casada amb Fineas, fins que Perseu la va rescatar d’un monstre marí, i  va acordar que ella es casaria amb ell al seu lloc. En les celebracions del casament Fineas i els seus seguidors van irrompre per a atacar Perseu, que va donar a conèixer el cap tallat de la Gorgona, Medusa, i els va convertir en pedra. El tema ve de la ‘Metamorfosis d’Ovidi “(V, 1 a 235). Aquesta escena de gran dramatisme. se centra en la figura de Perseu en blau intens i els seus agressors furiós, dirigit per Fineas en groc, convertint el color de la pedra mentre es preparen per llançar les seves llances.

Busquem imatges menys fortes i més tendres. A la historia de la pintura no hi ha cul més bell que el de la Venus de Velázquez de la National Gallery, pell de mantega sobre un llit tintorettià. Pell jove i tersa sense les arrugues voluptuoses de les Gràcies rubenianes. Un putto subjecta un mirall holandés d’evan on s’entreveu el rostre d’aquesta bella model romana que tant ens enamora com enamorà a Velàzquez lluny de casa. Pots entendre que un pintor que se somet a la pressió de retratar la bèstia papal d’Inocenci X es relaxi després dins la geografía d’aquest cos que ens ofereix només d’esquena. També podem entendre que una esquizofrénica a primers del segle XX li clavés diverses ganivetades perquè no podía soportar tanta bellesa femenina.

Voldria incloure una galería d’autoretrats en la nostra pinacoteca. L’autoretrat és el mirall de l’anima del pintor i nosaltres els seus psicoanalistes. El millor biograf de Rembrandt fou ell mateix a través de la crónica que ens van deixar en els seus autoretrats, entre els quals em quedo amb el més gran i seré de tots, el de la Frick collection de Nova York. Els veiem vestit com un home ric de negocis i assegut com un rei. Paleta bruna i daurada i mirada de bou, d’un home entrant a la decadencia d’una vida que va de la fortuna a la ruïna, el destí. El posarem al costat de l’autoretrat de Salvatore Rosa que ens mira descarat interrogant-nos. Es retrata de mig cos sobre un fons a l’aire lliure i porta una tabla amb una inscripció en llatí que diu: “ digues alguna cosa millor que el silenci o calla”. Sempre que l’he observat d’aprop a la National Gallery de Londres ho he fet sota un silenci sepulcral.

Pinacoteca imaginaria (i 4)

En transversal 2004/2012, Premsa |

Publicat el per
Respon
Arribats aquí, sóc conscient que en aquesta meva però també vostra pinacoteca imaginaria hi falten grans noms, grans obres de la història de l’art. Però no ens enganyem aquesta no és una sèrie d’estiu dedicada al hit-parade de la història de la pintura sinó una tria personal guiada pel meu gust i el record d’obres vistes. Trobareu a faltar el Perugino o el Rafael potser, els arquitectes del món visual clàssic del Renaixement i Miquel Àngel,l’escultor que pinta passant la pàgina de l’ideal de bellesa per obrir la del Manierisme. No hi és el Greco tampoc, el més italià dels pintors espanyols. Clar que hi manca l’escola veneciana, de la puresa del Bellini i del Giorgione a l’exuberància del Veronès o Tintoretto passant per la qualitat tàctil i el sentit clàssic del Tizià.
No podem seguir lamentant-nos del que no tenim perquè semblaríem directors de museus catalans i la nostra pinacoteca imaginaria és universal i està viva encara que ens parli d’un món ja mort. Centrant-nos en Venècia, dedicarem les sales d’avui a qui millor va explicar el segle XVIII: Giovanni Battista Tiepolo. Pintor sensual, dotadíssim, inventor de diagrames pictòrics que va deixar en els murs dels millors palaus europeus de l’època, de Witzburg a Madrid, ciutat on morí tant lluny de casa, passant per les vil·les palladianes. Gianbattista i els seus fills, Giandomenico i Lorenzo, van recrear un món de personatges cortesans refinats i de belles dames de pits petits punxeguts de color mantega. Recull la tradició arquitectònica clàssica de Palladio passada a pintura pel Veronés per apuntar-nos realitats noves i banya els seus quadres amb els colors del veneto, dels vermelles sanguinolents provinents de Tintoretto, als blaus veronesians. Tot en Tiepolo és teatre com deuria ser el món exuberant en el que va viure. M’agrada més Tiepolo, sempre sorprenent, que les vistes quasi industrial de Canaletto, Marieschi i Guardi. Un artista és un geni quan ell sol pot explicar un temps: Tiepolo ho fa. D’ell trio, el gran llenç La Mort de Jacint del Museu Thyssen de Madrid. Al seu costat hi posarem la vista de Dresde en ruïnes de Belloto del museu de Zurich, la millor veduta de l’època.
També Goya explica el seu temps, la seva prometeica figura que viu  a cavall d’un món que s’acaba i d’un que comença. Els artistes que viuen en temps de transicions son més interessants que els que els hi toca viure un món sense canvis com una vida petit burgesa. Goya és fascinant, com ho és Fusseli o Blake o Piranesi, artistes que copsen l’essència visual d’un món en transformació. En cada un d’ells s’amaguen molts estils que no son més que la representació formal de les realitats que van viure. De Goya em quedo amb la seva crònica ferotge d’una Espanya de sang i fetge més que amb els retrats o les dames vestides o nues de pits rodons com copes de vi. Demanarem El naufragi en col·lecció particular madrilenya del qual el nostre amic Frederic Malagelada va descobrir la seva font d’inspiració.
L’efecte de Goya amb la pintura del seu temps és similar a la de Picasso. Ells expliquen un temps i deixen un llegat que fa ombra a tots els artistes i llurs obres contemporànies. Així, trio per la nostra pinacoteca una delicada pintura de Luis Paret, La botiga que ens deixarà el Museu Lazaro Galdeano de Madrid: quadres dins d’un quadre en aquest antiquari de rocaille i llum daurada seguint l’estela de Watteau.

El poeta i escriptor austríac  Hugo von Hofmannsthal  ( 1847- 1929) va definir la pintura millor que ningú dient que és l’art que aconsegueix transformar l’espai en temps, mentre la música transforma el temps en espai. Mai el temps no havia estat copsat millor que en aquestes pintures del divuit a les quals avui hem dedicat les sales de la nostra pinacoteca imaginaria.