El 6 de maig de 1957 Maylin Monroe va posar pel fotògraf Richard Avedon al seu estudi de Madison Avenue a Nova York. Tenia trenta i dos anys i començava a ser una actriu reconeguda més enllà del seu erotisme magnètic. Havia rodat part de les seves pel·lícules més conegudes: Niagara, Els cavallers les prefereixen rosses i Bus Stop entre d’altres. Marylin va entrar com una exhalació a l’estudi i va posar a la manera de les grans actrius de la pantalla: Lillian Russell, Marlen Dietricht, Clara Bow, Jean Harlow, Theda Bera, en una sèrie d’imatges que han quedat per a la posteritat. Per la seva part, Richard Avedon era llavors un dels deu fotògrafs més coneguts del món i buscava sortir dels límits de la publicitat i aconseguir noves imatges més artístiques.

Marylin ballava, cantava, semblava feliç i la càmera l’estimava i ella ho sabia. De sobte, després de tanta activitat, es va deixar caure, abatuda, en un sofà. La sessió havia ja acabat. I llavors Avedon, depredador de la instantània, la va caçar donant-nos un dels millors retrats de l’artista: no és Marilyn, és Norma Jean. Vesteix banyada en lluentons i suggereix un bust prominent i la pell de seda. Porta el mateix vestit platejat que a la sèrie però té la mirada absorta, introspectiva. Darrera els seus ulls, hi ha un destí tràgic. Ara ho sabem. Tot és més fàcil de conèixer a posteriori. Una imatge que condensa tota una vida: de l’anonimat a l’estrellat, dels excessos de la fama a una mort prematura, d’Arthur Miller a JFK. Aquest agost farà cinquanta anys que ens va deixar, mig segle sense Marylin. No hi ha hagut mai un cadàver tan bell, ni una llegenda tan misteriosa com la seva.

Tempus fugit

Pel meu ofici d’antiquari, acostumo a visitar cases alienes on no soc rebut per l’amfitrió sinó per la seva llarga ombra projectada en les seves vídues o fills, personatges en busca dels preus que valen les obres d’art que ha deixat l’estimat difunt. Potser per la impaciència en conèixer el meu veredicte em reben austerament, sense compliments, inclús tot sovint a l’hivern ni em demanen si vull deixar l’abric. Llavors em disposo a recorre un espai que no és el meu però que m’adono que tampoc és del tot el d’ells. Passadissos llargs i estrets amb gravats decoratius i decimonònics bronzes francesos on aquests senyors que ara em reben de petits jugaven a pilota, sales amplies de gust dubtós amb cortines estampades passadíssimes de moda i quadres desiguals. Per sort, en molts d’aquest pisos la república independent de gust nòrdic i la seva moda barata i totalitzadora encara no havia arribat. En canvi, veig menjadors de nobles fustes que es van fer amb la il·lusió dels  acabats de casar i pagats a plaços, els quals acaben tots morint a Els Encants…

Més que el dormitori, l’espai sagrat sempre és el despatx i la biblioteca farcida de llibres que mai no van ser llegits i bibelots horribles. Hi ha cases en les que tant els hereus del difunt com jo hem entrat en aquets santa-santorum per primera vegada i ens hem trobat l’escriptori tal com el va deixar. Quan ens morim deixem un record més o menys perdurable i coses materials que porten problemes. La meva feina és donar solucions mentre recordo la cèlebre frase de Virgili: “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”. Llavors marxo amb les mans brutes en cases on ja no hi ha aigua, ni ànima.

Podem regenerar la nostra vida a través de l’amor?. Aquesta és una bona pregunta per a començar aquest 2012, l’any més nihilista dels darrers temps.

Fa només set-cents vint anys, el Dant ja va donar resposta a aquesta pregunta a través de l’obra que dona títol a aquest escrit. La vida nova és la seva primera obra i gira entorn a l’amor que sent per Beatriu (Bice Portinari) des que la va veure vestida de sang quan només tenien nou anys. Llegeixo aquesta obra en una edició de bibliòfil de cent exemplars publicada a Barcelona el 1924 per A. Saló i que em va regalar el meu col·lega i, malgrat això amic, Narcís Clavell. Ara m’arriben els versos escrits sota el dolce stil novo com una alenada d’aire fresc, com si fos l’obra d’un poeta contemporani. I sento l’esgarrifança que em recorre el cos quan el Dant descriu l’amor  per Beatriu. Un amor pur que revitalitza una vida quan ets un nen i que en la majoria dels casos acaba sent platònic (adjectiu que hagués pogut ser dantesc si haguéssim agafat el Dant més pel Paradís que per l’Infern), un amor molt rarament acomplert.

Els versos del Dant tenen la rotunditat d’una escriptura del jo, autobiogràfica, sense fissures, que relata el difícil equilibri de l’home entre la raó i la follia, el cap i el cor, un poema en vers per tractar els grans temes que sempre han preocupat l’home i la literatura: l’amor i la mort. Així, inaugura una tradició d’humanisme que va portar a la Florència d’aquells temps a construir una de les civilitzacions més meravelloses de tots els temps. Dant posa lletra a la pintura que després farà Masaccio. O és que l’Adam i Eva sortint del Paradís en el fresc del Carmine no segueixen el guió escrit pel Dant?. La resposta a la pregunta que encapçala aquestes lletres no és altra que afirmativa, l’amor pot regenerar-nos la vida, sí, la vida nova que us desitjo per aquest any sense esperança que tot just comencem…